Indecisió.

                    

Caminava amunt i avall per dalt del pont , mentre anava donant-li voltes i voltes. Era de bon mati i la fresca del aire no el deixava acabar-se de decidir... Cansat , es va treure una moneda de la butxaca i la va llençar a l’aire.... «si surt cara, endavant !, si surt creu , cap a casa...». La moneda donà unes voltes a l’aire i en caure al terra, va tentinejar dos o tres cops, rodolà una mica més i finalment, es va deixar caure d’un costat.... Cara! . El resultat era clar i contundent . En Joan, va recollir la seva moneda del terra, sempre havia sigut una mica garrepa! , i la tornà a la butxaca.

S’acostà a la barana del pont i mirà cap el fons , a la llera del torrent , que avui precisament no duia ni una gota d’aigua !. Des de un costat de dalt del pont, una noieta l'observava , entre encuriosida i ansiosa per descobrir els següents passos d’aquell noi tant indecís i maldestre....

En Joan, des de la barana , es va anar imaginant el camí que faria .... un salt al buit, l’aire fresc del matí ,clavant-se-li com fines agulles a la cara, mentre anava agafant més i més velocitat ...el nus que se li faria al estómac , que potser el faria cridar.... i els ulls oberts com dos pàmpols , veient el terra aproximar-se ràpidament ! .... per finalment, convertir-se en un ou esclafat a la llera del torrent, no quedaria ni un bocí sencer, segur !!.....

Un gota freda i solitària , va aparèixer al seu front ....els nervis anaven desbocats .... i va ser aleshores, que va notar una coça al cul !.... aquella noieta observadora, no es va poder estar de reprimir-se en el gest i li va donar una patacada amb tota la seva ànima.

En Joan, es va trobar sobtadament en mig del buit, ja no hi podia fer res !.... l’aire fresc del matí, se li clavava com fines agulles a la cara.... com havia imaginat!, anava agafant més i més velocitat.... com havia imaginat!, el nus li va aparèixer al estomac....com havia imaginat! , el crit que volia sortir de la seva gola.... com havia imaginat! I els ulls ,oberts com dos pàmpols, veient el terra aproximar-se ràpidament... com havia imaginat! I a prop de convertir-se en un ou esclafat a la llera del torrent i no quedar-hi ni un boci sencer.... va escoltar un «Ziiip!» a la seva esquena i va notar com la corda es tensava i com si fos una molla metàl·lica, se'l enduia de nou cap amunt, cap amunt.... i es va veure gronxar-se per l’ull del pont , amunt i avall, unes quantes vegades.... fins que a la fi , va anar deixant corda i va tocar feliçment amb els peus a terra.

La noieta, des de la barana del pont , va picar de mans i li dedicà unes paraules... « Ho veus, com no era tant difícil, Joan !».

Blue instant. Aportació a Lletres i fils Gener 2021, de la Núria Lorente