Tanco els ulls i m'allunyo...

 

 
Benvolgudes amigues i amics , tot el que aquí us relato i podeu llegir ha passat. Els fets, els llocs, els noms....son reals. Alerta ! Algunes de les descripcions podrien ferir la sensibilitat.... com tothom sap, la realitat i la mort, no entenen de sensibilitats.
Com a bon detectiu , m’agrada i m’esforço per posar llum a la foscor .... encara que com diu la meva amiga , «no sé pas quina de les dues t’agrada més...si la llum o la foscor».
Aquella nit, una mica freda i amb algunes gotes de pluja que s'escapaven del cel negre, anava jo, darrera la pista del segrestador, tot un «peix gros» de l’hampa i conegut per les seves «males arts» , que tenia segrestada a la meva companya d’aventures , en una mena de venjança a la que no hi trobava cap lògica... sent la meva col·lega  era del tot raonable que sempre la defensés dels seus atacs maquiavèl·lics, no?...pobre noia, la meva roseta estimada !. Així que tot decidit em vaig dirigir cap el seu amagatall secret, que tenia en uns baixos d’un edifici de la Gran Via, i que vaig saber que utilitzava ell en las seves perverses malifetes, casi per casualitat.... un dia que va demanar dues pizzes per telèfon al restaurant , que ara només serveix menjar per emportar, i en el que hi treballo unes hores per completar una mica el meu sou de detectiu becari i aquella nit, ho va tornar a fer !.
Bé, així doncs , ja el tenia !, sabia del cert on la tenia amagada , doncs la pizza de pinya amb acompanyament de bitxo , només es capaç de menjar-se-la una persona al restaurant... la meva roseta! . Era un senyal, la noia és única donant pistes i ajudant-me en els casos que investigo.
Amb la vespa i les pizzes , ja em teniu cap a Gran Via , 56 baixos primera. En arribar em vaig calar la gorra fins a les celles per no ser reconegut , vaig fer sonar el timbre i al instant s’obrí la porta . El pèrfid des de dins la sala em va cridar «ara vinc!, estic buscant monedes !»..... i aprofitant la ocasió em vaig colar dins de la casa i mirant una habitació i una altre, la vaig veure allà... a sobre una taula, lligada de mans i peus .... en veure’m ella i sense perdre els nervis (no la entendré mai, que sigui tant tranquil·lota !) em va etzibar  « Ja era hora , noi ! Al menys hauràs dut la meva pizza de pinya i bitxo, no!»..... Es que no té remei !!.... en aquest segon d’atordiment inesperat, vaig sentir com el malèfic havia entrat a la habitació i m’atrapava per la esquena, agafant-me els braços i intentant immobilitzar-me.  En aquell moment semblava perdut i tota la operació de salvament semblava que acabaria malament, per culpa de la meva distracció.... Però no ! , respireu tranquils. Just abans de trucar al timbre de la porta, havia demanat reforços al meu ajudant especial, l’Hilari , un petit alienígena , divertit i solitari que viatjava per l’espai i els planetes, en la seva tasca d’ajudar a qui ho demanés,  sense condicions i de manera altruista, per tal de millorar la galàxia i que estava a punt d’arribar !. Amb la seva petita nau , aprofitant que el carrer havia quedat fosc i tranquil , en aquella hora de la nit, va aterrar al costat de la vorera i fent servir la facultat estrella de la seva aeronau, la va camuflar , convertint-la en contenidor, com els que tenia al costat i es va apressar a ajudar-nos a nosaltres, corrent ràpid cap al pis, on em va trobar en plena lluita . Amb la seva pistola paralitzant , va deixar al segrestador d’una peça, com si fos una figura de cera i jo vaig poder deslliurar a la roseta del seu encadenament.
Ja lliures, vam sortir ràpidament tots tres cap al carrer , contents i alegres .... però llavors, un grup de gent va aparèixer  corrent carrer amunt , tot cridant i protestant , perquè la policia els perseguia i va ser llavors, que van començar a moure els contenidors i si ! .... també la aeronau del meu amic i que no sabien  que estava camuflada de contenidor  i els hi van calar foc ! .... quin desastre pel nostre amic ! . La gent va seguir corrents i nosaltres vam quedar astorats davant els contenidors que es desfeien amb el foc , mentre uns agents de la policia van arribar on érem i ens van detenir ....a mi i la roseta, per piròmans i al nostre amic Hilari, per exhibicionista .... doncs al seu planeta, no gasten un «Ticram» en roba !....   i ara , som tots tres al calabós !. Però no hi estem tant malament ! ,tots tres junts de nou ...i ens han posat fins i tot, un fil musical per entretenir-nos.... ara mateix escoltem la meva cançó preferida , una del Roy Orbison que justament, la tinc de to d’alarma al despertador...despertador ? ... !!?*!.... ostres !! el despertador !!!....ja m’he adormit altre cop ....!!!
Com diu la lletra de la cançó que us comentava, "És una llàstima que totes aquestes coses / només puguin passar en els meus somnis / només en somnis / en somnis bells". (De Roy Orbison «In Dreams»).

.

Blue instant. Aportació a Lletres i fils #2 del blog de Núria Lorente.