ArtuR.

ArtuR.
ArtuR Artesania. El meu altre blog , em visites? ;)

25 de maig de 2021

El museu secret de Don Joan Argemich

 

Marià Fortuny i Marsal, 1863, El col·leccionista d'estampes

 Havia estat una setmana intensa. Intensa en sentiments, en feina, en paperassa. Ordenar de nou la situació familiar i posar-la al dia ,després de la defunció del pare, no seria gens fàcil. Tenint en compte la trajectòria personal del pare, Don Joan Argemich , mal dit «L’espoliador», poder recuperar mínimament un poc de prestigi per al cognom de la família es presentava una tasca colossal.
Persona inquieta i curiosa i sobre tot avariciosa, especialment en temes d’art i llibres , fins arribar al punt del egoisme més extrem, essent qualificat per molts dels seus competidors, com a un personatge gasiu, mesquí , rapinyaire i fins i tot, usurer i botxí de fortunes vingudes a menys.
Amb el pas dels anys havia reunit una gran col·lecció de pintures, teles inèdites de grans artistes, gravats , llibres icònics, primeres edicions raríssimes... també armadures d’antigues dinasties xineses ,  fins i tot algun sarcòfag egipci  mil·lenari, que feia servir de taula en el seu estudi particular a casa i al que ningú hi podia posar un sol peu . Era el seu santuari...el seu museu secret !.
En definitiva , una vida molt fructífera , tant per al seu ego personal com per a la seva butxaca i que tants enemics havia creat.
I arribats a aquest dia , en Jaume , el fill de Don Joan, havia pres la determinació d’obrir a la llum i al món , aquesta galeria artística i que de manera altruista , oferiria a la comunitat artística i al públic en general , la admiració i gaudi del patrimoni familiar. El cognom Argemich deixaria de ser un nom fosc i odiat , per convertir-se en sinònim de coneixement i cultura popular.
Amb aquest propòsit , va obrir els set forrellats de la porta del estudi del pare i va accedir a la estança , quedant-se meravellat de tot el que veia al seu voltant....
Tant va ser així, que no s’adonà gens ni mica, que la porta es tancava silenciosament a les seves espatlles i quedava segellada per una mena d’artefacte d’inspiració egípcia i que D. Joan havia construït per evitar robatoris i visites indesitjades.
Si en Jaume, hagués conegut de la seva existència, s’hauria salvat del trist destí que el va sorprendre.... només tenia que girar el cap del lloro dissecat i la porta s’hauria obert obedient.
Transcorregut els anys, l’esquelet d’en Jaume va formar part de la col·lecció artística del museu secret i desconegut al món, de Don Joan Argemich.

Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" de Maig 2021.

12 comentaris:

sa lluna ha dit...

Un gir un poquiu macabre el del teu relat. Ell que volia tornar l'honra del seu pare i va quedar, per sempre més, en un objecte més de la seva col·lecció, potser el més valuós. 😉
I el lloro... ha,ha,ha!, havia d'aparèixer sí o sí.
Molt bo el teu relat!

Aferradetes, Artur.

Carme Rosanas ha dit...

Una història trista, pobre Jaume!!! Aquest seu pare, podia haver advertit a la família, almenys! I estalviar accidents. Però quan un s'obsessiona no hi ha res a fer.

Una bona història Artur!!!

xavier pujol ha dit...

L'esquelet faria joc eternament al sarcòfag.

Jo ha dit...

Uno termina siendo parte de una colección ... sin duda

McAbeu ha dit...

No m'esperava aquest final... però en Jaume Argemich encara se l'esperava menys. ;-)

Ben trobat, el relat. Felicitats!!

artur ha dit...

Sa Lluna, moltes vegades les bones intencions, no arriben a bon port i no, per culpa de un mateix. Gràcies !.

Carme, la gelosia del seu pare va ser una trampa fatal pel fill. Agraït!.

Xavier, el sarcòfag ja estava ocupat, però li farà bona companyia, potser !. Salutacions !.

Jo, hay colecciones en las que te encuentras muy a gusto y otras, que quizàs mejor obviarlas ! :) Abrazos !.

McAbeu, totalment d'acord ! hehehe Bones lectures !.

Helena Bonals ha dit...

Uf, quin final! Se'n va sortir amb la seva fins i tot mort!

M. Roser ha dit...

Pobre, després de la sorpresa de la descoberta, poc es deuria imaginar que acabaria formant part del museu...Molt original aquest final.
Bon diumenge, Artur.

Núria L. Aroca ha dit...

Caram, quin final, tan bones intencions que tenia en Jaume. Sap greu, però ja és ben cert allò que l'avarícia d'alguns fa mal als altres.
Una lectura entretinguda, Artur!

Teresa Duch ha dit...

Estic d'acord amb sa lluna, Artur, un gir una mica macabre, però és que la imatge ja ho presagiava una mica. Bé m'ha agradat molt. Tu també tens moltes bombetes de colors. Una abraçada!

Anna Babra ha dit...



Macabre. Molt bona descripció.


Salud.

Anna Babra

artur ha dit...

Una història amb final trist...no sempre poden ser feliços ! :)
Gràcies pels comentaris !.