ArtuR.

ArtuR.
ArtuR Artesania. El meu altre blog , em visites? ;)

26 d’octubre de 2021

Gent que et fa sentir sola. (La solitud no depèn de la companyia física de què disposem).

 


 

 

 

 

 

 

 

 

Aviam, a tu no et passa que hi ha gent –i parlo de la gent que t’envolta, gent amiga–, que quan et pregunta com estàs t’ho pregunta perquè els diguis que estàs bé? No et passa que no et deixen opció per cap altra mena de resposta i que si intentes explicar-los algun problema o disgust et contesten com si estiguessis donant importància a coses que no la tenen o, fins i tot, com si fossis poc menys que idiota o incapaç per seguir donant espai a assumptes que ja hauries d’haver resolt fa dies? “Uix, encara estàs amb això?”, “Vols dir que no en fas un gra massa?”, “Va, vinga, deixa-ho anar, no es mereix ni cinc minuts”.

I no et passa això, precisament, amb persones que solen queixar-se durant mesos o fins i tot anys de les mateixes coses sense resoldre-les mai? Gent que sempre malparla de la feina o dels fills o de la salut o de la parella o de la falta de diners? Gent que mai no acaba d’estar contenta o feliç o satisfeta? Pensa-ho. No coincideix?

Parlem de gent que considera els teus problemes massa llargs en el temps, si goses esmentar-los dues vegades, o que concedeixes importància al que no la té, si són nous de trinca.

I no et passa que amb aquesta gent acabes per no comentar res del que et passa i que, en efecte, acabes dient-los que estàs bé i que justament per això te’n distancies emocionalment, perquè cada cop saben menys de tu i tu cada cop sents menys ganes i menys necessitat d’obrir-los el teu cor?

Deia Jung que la solitud no depèn de la companyia física de què disposem –o no sempre, o no únicament– sinó de la impossibilitat de compartir les nostres emocions, la nostra intimitat, fins i tot, les nostres idees.

I aquestes persones de què parlem et deixen en aïllament perquè, davant d’elles, et fa vergonya sentir el que sents, t’incomodes a tu mateixa per no ser més forta o decidida, però no haver estat capaç de resoldre més ràpidament i efectiva un problema. Persones que et demostren que els canses si els presentes algun malestar, que s’impacienten, i et tallen amb solucions “instant”, com les sopes, que han de fer efecte immediat i dissoldre’s en un got d’aigua que és, sembla ser, el got en què sempre t’ofegues tu.

   Andrea Mayo. (Catorze14).

19 comentaris:

sa lluna ha dit...

Ufff, m'hi sento tan identificada!
La solitud no té res a veure amb la quantitat de persones que t'acompanyen.

Aferradetes, Artur.

artur ha dit...

Poques persones t'acompanyen de veres ! ... és així, sa lluna.
Bona nit !.

Carme Rosanas ha dit...

Molt real, aquest text.

Evidentment que hi ha gent de tot. Hi ha bons amics i bones amigues que mai no fan això. I hi ha una munió d'amics, coneguts i saludats, que sí que ho fan. I ja no et queden ganes de parlar-los-hi de res.

A vegades els més propers, familiars, vull dir, pares, fills, marits o mullers, fan també aquesta mena de paper i això encara és més trist.

Bona nit, Artur.

Luz ha dit...

Es que somos gente artur formada por miles de millones de individuos donde cada cada uno está rodeado de un mundo lleno locura, de palabras, de acciones, de luchas, de lo que cree que es bueno o malo... Y forma parte de eso, no hay escapatoria.

Y lo que has hecho tú en este momento, en que paras y reflexionas... ¿cuál es el resultado al que llegas?:la sensación de soledad, la soledad impuesta por tantas fronteras que la ponen en evidencia.

Yo pienso que en ese caso hay que seguir buscando porque hay afines, los hay, es difícil encontrarlos, sí, pero están dentro de la maraña.

Tu reflexión es auténtica, real y la siento dolorosa. Una llamada, un clamor que seguro se une a los demás.

Saludos, y yo al menos te leo escuchándote y cerca.

artur ha dit...

Gràcies, Carme i Luz , per la vostre opinió , que també comparteixo. El text, aquesta vegada no és meu, es de la Andrea Mayo i que vaig llegir publicat al Catorze14 (Digital) i em va semblar una reflexió interessant i per això la vaig compartir. A vegades trobes en les paraules dels altres, el que un mateix no sap escriure, però que les pensa a vegades.
Abraçades a les dues ! :)

Luz ha dit...

Jajaja, es cierto, pasa eso cuando lees con intensidad y el texto te provoca.

Entonces para ambos, para ella y para ti por haberla compartido. :)

Jo ha dit...

A veces uno decide la soledad por multiples razones. Una ea no afectar a otros...

No sé quizá es que yo soy muy consciente de no contagiat mi soledad a los demás...

Teresa Duch ha dit...

Ostres, Artur! Pensava que el que estava llegint em sonava molt i, és clar, ho havia llegit a Catorze14. No sé si algú ho va penjar a facebook. Però bé, l'Andrea té raó. Jo intento, si puc, no freqüentar-los massa aquesta mena d'amics. No aporten gran cosa i no t'ajuden a aixecar-te.

xavier pujol ha dit...

Molt bones reflexions.

artur ha dit...

Gràcies de nou, per les vostres paraules ! Jo, Teresa, Xavier, Luz !!
Bona castanyada ;)

M. Roser ha dit...

Trobo que és una molt bona reflexió, de vegades estàs rodejat de persones i et sents més sola que la una, i sovint et sents molt acompanyada si estàs sense essers umans a la vista...Només amb les teves emocions, ja et sents bé.ç
Bona castanyada Artur, amb amics/gues dels bons!!!

Núria L. Aroca ha dit...

Unes reflexions molt encertades.
I què fas quan els qui minimitzen els teus problemes són persones properes? Encara és més dolorós, sentir que els qui t'haurien d'entendre no ho fan.

Gràcies per compartir-lo, Artur, bona castanyada!

artur ha dit...

Situacions complicades, quan voldries tenir una mà a prop i no la trobes.
Gràcies per las vostres opinions, Roser i Núria !!
Passeu un bon cap de setmana, castenyada inclosa !! Salut ;)

Helena Bonals ha dit...

Un cop vaig llegir Espinàs que deia que quan et pregunten com estàs, si no vols espantar ningú, has de dir "Bé", no "Molt bé" ni "malament". I el meu pare diu que si et diuen que si vols alguna cosa de menjar has de dir "prou", no pas "sí". Crec que tot això serveix per anar per la vida.

Anna Babra ha dit...

Teniu tanta raó. La solitut no depén de la quantitat sino de la qualitat.

Hi ha qui diu a qui sap que está malat: Et veig molt bé fas bona cara. I pregunta o afirma estás bé eh. I el preguntat diu si bé, anar fent. No dona peu a res més. I la distancia cada dia es fa més i més gran perquè ni tan sols permet expressar ni el patir físic ni l'emocional.

I aleshores, aprenem a callar. I es diu: Bé, molt bé, gràcies.

Salud, Artur.

Anna Babra

artur ha dit...

Bo és de saber-ho, Helena !. De tot se'n aprèn i la cortesia no està renyida amb les relacions. El que també convindria aprendre és llegir entre línies ...que costa una mica més o s'ha de voler llegir, es clar.
Bona setmana, Helena !

I també tens raó, Anna... moltes vegades et pregunten, responguen-se ells mateixos, sense donar opció a més...que potser és el que pretenen.
Bona setmana, salut :)

VENTANA DE FOTO ha dit...

Hay personas que la conversación se te hace amena y otras que son como unas islas, que solo se escuchan a ellas mismas y hay quién no para de hablar y no te deja ni un instante, para opinar.

Buenas Noches

artur ha dit...

Cierto !. El interés de la conversación es la de compartir, lo demás suelen ser monologos intrascendentes .
Saludos :)

Eric Lavergne ha dit...

Hola Artur. Es muy fácil encontrarse solo mismo con gente alrededor en un mundo dónde la gente está tan centrada en si mismo que han perdido la capacidad de escuchar algo más que sus propias quejas...
Saludos.