Diu la llegenda, que un mariner francès va arribar a les aigües
cristal·lines d’una petita cala de Begur, anomenada Sa Tuna ,
després de una llarga travessia pel mediterrani i que en desembarcar
a la petita platja de sorra gruixuda i còdols , es va fixar en una
jove que ajudava al seu pare enfeinat amb les arts de la pesca. Només
va ser un moment en que les seves mirades coincidiren....un altre mariner el va distreure un moment i en tornar la mirada a la jove.... ja no la va veure més.
El mariner va tornar
a la caleta moltes vegades més i sempre preguntava per la jove del
vell pescador.... «diuen que sempre volta pels pobles, que no
para quieta en lloc ...però segur que un dia, tornarà a aquí , a
la seva cala...» li responien els altres pescadors. Ell , abatut
per la seva tristesa i mala sort , va decidir quedar-si a viure ,
allà a la caleta ... «segur que un dia, tornarà !...».
Els anys seguiren
passant. La jove, qui sap si va tornar... només podem assegurar que
el mariner la va estar esperant cada nit a la seva caseta de la
platja, tot cantant-li un cançó....
Aquest petit i romàntic relat vol ser un petit regal per la Carme , en el seu 15è aniversari del blog "Col·lecció de Moments" , del que ens alegrem i festegem, tots els amics i amigues blogaires !
«Vull dedicar-li aquest poema
a totes les dones
que estimem
per uns moments
secrets.
A aquelles que
amb prou feines coneixem
i que un destí
peculiar arrossega
a que no les
tornem a veure mai més»...
Aquest petit i romàntic relat vol ser un petit regal per la Carme , en el seu 15è aniversari del blog "Col·lecció de Moments" , del que ens alegrem i festegem, tots els amics i amigues blogaires !
Moltes felicitats, Carme !!!
Blue instant.
És un regalàs, Artur. Un relat molt bonic, romàntic (a mi m'agraden molt els relats romàntics) i encara que sigui una mica trist, no deixa que perdem l'esperança. M'ha agradat molt, és molt bonic.
ResponEliminaTambé considero un gran regal la cançó de Brassens, és un cantautor que conec molt bé, que m'agrada molt i resulta que aquesta cançó precisament és una que no recordava gaire. No la tenia gens present. I això que tinc la seva obra completa! M'agraden aquestes cançons que expliquen històries. La vindré a escoltar més vegades.
Vaig a posar l'enllaç al meu blog.
Moltíssimes gràcies per la teva participació a la celebració dels 15 anys de la Col·lecció de moments.
Una història molt bonica i romàntica. Paga la pena dedicar-li una cançó.
ResponEliminaUna abraçada.
Un bonic conte per a un merescut homenatge a la Col·leccio de Moments.
ResponEliminaBrassens, sempre Brassens!
Quin relat més romàntic i bonic!.
ResponEliminaÉs un preciós regal per a la Carme.
Aferradetes, Artur.
Un relat molt bonic, malgrat la tristesa del mariner per no tornar a veure més a la noia...
ResponEliminaUn bon text acompanyat d'una gran cançó per a la Carme i el seu blog, on ens regala tants moments bonics.
Una abraçada, Artur
La Carme s'ho mereix que festegem amb ella aquests 15 anys que porta col·leccionant moments i el teu relat s'hi adiu perfectament a aquesta celebració. Molt ben trobat!
ResponEliminaMoltes gràcies a tu, Carme !, per tots els moments que ens regales dia a dia !.
ResponEliminaContent de que t'hagi agradat el meu petit present, moltes felicitats !! :)
Si, Josep ! Paga la pena dedicar-li una cançó i mil més, a la Carme i a totes i tots :).
En aquesta ocasió, el poema em va dur a Brassens i a la petita història per oferir-la a la Carme i a tothom que passi per aquí. Salut, Xavier !!.
Gràcies, sa lluna ! entre tots li fem una bona celebració a la Carme ;)
Si, Núria ! m'ha sortit un xic trist, però el poema de la cançó mi va portar. :) Content que hagi agradat a la Carme i tots vosaltres ;)
Gràcies, McAbeu !...La Carme , sempre ens acompanya i es mereix tot lo bo que li puguem oferir i més !. Salut !!.
Sempre tan inspirat, la Carme t'ho deu agrair. La cançó també és molt maca.
ResponEliminaQuin relat més preciós, és com una llegenda marinera...La cançó també és molt rmàntica, és que en Brassens bées mereix escoltar les seves cançons!
ResponEliminaBon vespre, Artur.
He escrit paraules enamorades,
ResponEliminamentre mirava desconegudes
que passaven uns instants
pel davant
fregant la meva vida.
Jugo al joc de jugar a enamorats
i pensar com li diria el que sento,
parlar del temps que fa...
que no somriu,
De cada una em crida,
la mirada,
el somriure,
com s'aparta el pel de l'orella,
com camina, quin ritme duu.
Són detalls petits,
els petits detalls
que em fan volar la imaginació
i crear mons paral•lels
on és possible la meva ficció.
Bombolles de sabó que s'enlairen,
tenen una curta vida
volant a un infinit proper
i esclaten.
Torna a néixer
una nova bombolla,
noves paraules,
diferent ficció,
final semblant.
Rodes que van girant
per camins
cada cop menys transitats.
Qui sap si...alguna vegada ho aconseguirà
ResponEliminaqui sap si...alguna bombolla durarà
qui sap si...l'amor a la fi, arribarà !
qui sap si...moltes gràcies pel teu poema ;)
i també agraït a les paraules de la Helena i la Roser tant entusiastes ! :)
Bon cap de setmana !!
Qui sap si...alguna vegada ho aconseguirà
ResponEliminaqui sap si... va trenant paraules
sense esperar que vinguin amors
forans, com lluentors
del sol en mil espills,
espera qui sap si...
un amor senzill
que li agradi el silenci
entre els dits entrelligats.
qui sap si...alguna bombolla durarà
qui sap si... si té por
de l'esclat de les bombolles,
somnis trencats a cada matí,
qui sap si... les paraules tenen perills
qui sap si... no li agraden les batalles
però voldrà que sigui del seu cor el cabdill
que li conquereixi el somriure
i li deixi en penyora un peto.
qui sap si...l'amor a la fi, arribarà !
qui sap si... l'amor ja és en camí,
entre la gent que passa pel davant.
caminarà amb un vestit volant
el vestit més bonic, tot florit.
i ella anirà tota cofoia
com si estrenes el vestit favorit.
qui sap si... entre la gent em veurà
qui sap si... em voldrà barbaflorit
qui sap si... tant li fa el meu silenci,
que és un silenci adolorit.
qui sap si...moltes gràcies pel teu poema ;)
No hi ha poemes sense arrel,
ni paraules sense paraules.
Gràcies a tu per donar-me
peu a intentar-ho.
qui sap si... uns mots neixen
per seguir-ne a d'altres.
qui sap si... uns mots neixen
ResponEliminaper seguir-ne a d'altres
...fins que l'amor
els torna cançons
que es canten en un duet...
Encantat amb la teva rèplica poètica, qui sap si....
Abraçades :)
Diuen les paraules allò que volen,
ResponEliminavolen les paraules allí on les duu els vent.
Vent poruc, si tem que les paraules volen
volen les paraules per trobar un destí.
Destí que fa de les paraules so de cançó,
cançó que cantem tu i jo al davant del mirall.
Mirall que torna el reflex de dos cantant.
Cantant dos, crec que si vols... fan un duet.
Devant del mirall canta,
ResponEliminatot mirant un somriure que s'escapa,
i que mentre canta la delata,
qui sap si...el reflex que veig, fos el de l'altre.
I com si fessin un duet
que els dos ignoren,
canten a un amor coquet
que tots dos atresoren.
Però el fred vidre del mirall
els hi recorda... tant se val !
qui sap si... estic somiant ...
mentre l'amor vola, cap un altre finestral.
Quin perill,
ResponEliminamirar-se en un espill.
Sembla que veus el que és,
però només és un reflex.
El l'original qui es fora,
i el de dins només imita.
Si qui canta es mira en el mirall
el so es fora, amb l'aire
qui repeteix només vibra.
Si tots dos es donen un bes,
el primer és càlid
el de vidre fred.
Si cansat, t'estires i dorms,
el mirall que també és lluna,
recull i amaga
blanca o bruna,
cada bri del somni
que no surt a l'espill,
i si te'n vas
queda mort el mirall,
només enganxat
a la paret del davant
Més qui pogués ser mirall
i viure quan tu vens
i fer com tu
i ser com tu.
estimar-me a mi,
per estimar-te a tu.
Somni amagat,
amor a l'abast.
tot dura un instant,
un instant,
mentre m'estic enamorant.
Sóc reflex i visc per tu,
mes de tu enamorat,
em fas brillar
dins del mirall
Tu el meu amor, com dona,
jo el teu esperit, com espòs
callat i intermitent.
Ara marxes,
ara vens.
Quin perill
ResponEliminamirar-se en un espill !
I com a en Narcís,
quedar-se prés de la pròpia imatge !.
Ara marxes i ara vens
i en tant camí fent,
un mal vent, trenca la imatge.
Un acalorament sorprèn a l'enamorat
davant la pèrdua del reflex,
l'ànima del amor pretés
que s'ha fos amb la ventada.
En un rampell, ell obra la finestra,
per engolir l'aire fresc
i mirar la lluna blanca...
però el que es troba, es ben incert
És una dolça mirada,a la que ha sorprès
des de la propera balconada...
lluny de ésser un mirall trencat,
i més a prop d'una noia enamorada.
Lluna trencada,
ResponEliminabocins de mirall
trossos d'espill.
Lluna trencada
lluny d'una
lluna nova.
Davant un jo sol,
el reflexos
són gairebé infinits.
Quina il•lusió
poder destriar
entre totes
les enamorades
reflectides.
Encertar quina n'és
la més enamorada.
Quina duu la mirada
mes brillant.
Quina t'ensenya
el somriure més sincer.
Qui n'està enamorat
d'un mirall trencat?
D'un mirall trencat,
ResponEliminamillor fugir
que quedar-se enamorat !
Set anys de desgràcia,
anuncien els seus bocinets
i buscant, a quina em mira en més gràcia
de les mil i una mirada,
ensopega el meu ditet
amb els cantells esbocinats
i acaba amb la mà ensangonada.
Quin perill hi ha en un espill
més encara , si hi ha trencada !.
Deixo enrere el mirall trencat.
ResponEliminaBocins al rebuig
llençat sense enuig
tan sol una mica desencantat.
Temo que com l'espill
estigui el meu amor en perill.
Deixo enrere les mirades
deixo enrere les paraules
trencar la cadena
quina gran pena
per les febles baules
i no estar les mirades encadenades.
Temo que com el mirall
l' amor tingui més d'un badall.
Potser a la fi...
ResponEliminadels bocinets trencats
se'n va fer un collaret,
per dur amb ella
les blaves mirades enamorades.
Res és perdut !
;)
Del records que el mirall
ResponEliminareté en cada part,
n'hi ha uns bocins
que guarden estels,
estels de diferents llums
llums de diferents colors.
Dur aquests pedaços
de passat trencats,
a cal vidrier.
per poder-los foguejar
i allisar les vores punxants.
Emperlar cada tros
del mon antic.
per fer un collar,
només a l'abast
de l'únic coll
que el podrà portar.