ArtuR.

ArtuR.
ArtuR Artesania. El meu altre blog , em visites? ;)

16 de juny del 2022

Joguines.

 
Rafael Barradas, 1919, Juguetes


     El primer cop que el vaig veure, va ser a la guarderia, Allà va ser on el vaig conèixer. Menut , callat i amb el cap ple de rinxols daurats... la enveja de totes les mares del grup. A mi, en canvi , va ser com si em toqués la grossa de nadal , que pesadet que era el nen !. Es va fer amic meu des de el primer dia i ja no me’l vaig treure de sobre fins que vaig deixar la guarderia, per anar a una altre escola , quan els pares es van separar i em vaig convertir en una maleta de viatge..ara cap aquí, ara cap allà !. Però treure-me’l se sobre va ser agraït !. Sempre volia las meves joguines i amb el seu somriure tímid i un «sispli!» , sempre se’n sortia amb la seva...les millors joguines per a ell i jo , a conformar-me amb el que quedés.
     Anys més tard, van tornar a creuar-se els nostres camins. Mentre feia de locutora en un bingo d’estiu, al poble on estiuejava amb el pare i per treure’m unes quantes «peles» per a mi, un dia el vaig tornar a veure assegut en una de les taules del local. No havia canviat gens ni mica !, per això em va ser tant fàcil reconèixer-lo , encara que havia guanyat en alçada , es clar !. Primer no en vaig fer massa cas, mira tu !, una coincidència com una altre... però quan el vaig anar veient un dia i un altre i sempre coincidint amb el meu torn, la veritat, se’m va pujar la «mosca» al nas! . Al cap i a la fi , passada una setmana no hi vaig poder fer més i al plegar del torn, el vaig anar a trobar. «Oi que ens coneixem, tu i jo?» li vaig etzibar d’entrada i sense gaires  miraments.... a lo que ell, tot acalorat i aclaparat a la vegada i amb un fil de veu, va aconseguir respondre’m : «Si !, de la guarderia, de la classe dels cargolets...». L'interrogatori llavors va créixer , com el meu mal humor, i el vaig inundar a preguntes i que moltes, segurament li van semblar absurdes...però tant m’era !. La qüestió era, que per coincidències o no, ens havíem anat creuant durant la nostra curta vida en llocs en que ni l’havia vist o ni m’havia fixat en que ell també hi era. I desprès d’una estona de xerrameca, va ser quan em va deixar amb una cara de poema, la boca oberta, tant com les orbites dels meus ulls i amb unes galtes més vermelles que un tomàquet de penjar i ...igual de penjada ! En quan es va decidir a dir-me que el seu objectiu a la vida,  era jo ! , que estava bojament enamorat de mi i que m’havia anat seguint pels indrets que descobria en que podríem coincidir , només per veure’m ... i que tenia guardades encara, les joguines de la classe dels «cargolets» , així com un jersei que una vegada vaig perdre , no sé com , en una cafeteria ...i un mocador de coll !. En aquell moment vaig sortir corrents de davant d’aquell «col·leccionista» compulsiu... però per dins la seva història m’havia deixat petjada.... i el «cuquet» va anar fent via dintre meu i ell , també va anar seguint-me i persistint en la conquesta dels seu amor. I clar !, com ja us imagineu i bleda de mi, al final vaig cedir als seus encants, que no en va, era tot un paio digne de «repassar-se»!. Total , que va arribar el casament i ell va aconseguir el seu somni.... però amb els temps i un cop assolit l’objectiu, la relació es va anar refredant i aviat, vaig anar a parar a fer companyia als joguets dels «cargolets», al jersei i al mocador de coll... ja era una peça més a la seva col·lecció !... i això, no vaig voler acceptar-ho !, de cap manera !.  I un dia al matí , en preparar-li el seu esmorzar, com era habitual... li vaig afegir unes «gotetes» , de la meva «col·lecció» , al seu cafè amb llet... i res !... que al cap de uns minutets , ja havia «estirat la pota», però ben estirada, eh! , que ben «tieso» que es va quedar !. I jo, a part del desconsol per la seva «trista i inesperada» pèrdua, vaig quedar-me amb la seva fortuna i propietats i el seu «do» més personal.... l’art del col·leccionisme !.  Ara ja sóc vídua , rica i amb una bona col·lecció d’ex-marits que han anat «degustant» la meva varietat de «gotetes» en els seus esmorzars... tots ells, tant estimats....!, han estat les meves millors «joguines». Que ho dubteu pas , potser ?!. 
 
Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" de Juny 2022.

25 comentaris:

sa lluna ha dit...

I a mi que em feia l'efecte que el raret era ell!.
Li has donat una volta tan recargolada com els seus rinxols daurats.😉
Un gran aplaudiment.👏

Aferradetes, Artur.

artur ha dit...

Si, salluna ! A mi també m'ho havia semblat, però....
Salut ;)

McAbeu ha dit...

No m'esperava gens aquest final. Ja és ben cert que no ens en podem refiar de ningú. :-DD

Ben trobat!!

Somnis Neverending ha dit...

Trini Sánchez Mata...

artur ha dit...

Com a la vida, McAbeu, sempre hi ha algú disposat a sorprendre't ! ;)
Salut !!.

artur ha dit...

Somnis, em van dir que eren cosines.... Remei Mala Mata, és veu que els hi ve de família ! :D
Salut ;)

xavier pujol ha dit...

Si mai busqués parella m'asseguraria que no fos aquesta vídua negra!

artur ha dit...

...i feries molt bé, Xavier !! :)
Bon cap de setmana :)

Anònim ha dit...

Caram amb la vídua... com se les gasta! I encara no l'han enxampada? Sí que les prepara bé, aquestes "gotetes".
Podria ser una història digna de sortir a la sèrie "Crims" ;)

Salut, Artur, molt bon relat!
Una abraçada!

artur ha dit...

Gràcies, Núria !...sembla que ja hi té la mà trencada , en aquests afers ! :)
Bon cap de setmana ;)

Somnis Neverending ha dit...

Wahahaha. M'agrada el meu nom, el primer cognom i sobretot l'altre. Deu n'hi do amb les cosines...

M. Roser ha dit...

Aquest nen era molt "llançat" per l'edat que tenia, mira que enamorar-se de tant petit, però no va tenir gaire bon ull, perquè com diu el Xavier ha anat a raure a les grapes d'una viuda negre...
Bon cap de setmana, Artur.

artur ha dit...

A vegades, les aparences enganyen i poses l'ull on millor no posar-lo ! :)
Bon diumenge, Roser !!

artur ha dit...

Millor tenir-les contentes... ;)
Bon diumenge, somnis !!

Helena Bonals ha dit...

És força inquietant aquesta narració, però molt ben escrita.

artur ha dit...

Gràcies, Helena !. Una mica de misteri i de humor negre ;)
Bon diumenge !!

Jo ha dit...

bueno.. esa vuelta de tuerca... que tal
:)

abrazos! artur querido.

Carme Rosanas ha dit...

Sorprenent i inquietant aquesta narració, potser no bi havia ningú de ben normal, però la vídua de els gotetes enganyava, eh? semblava normal i bona persona.

Molt bon relat, Artur! Us ho treballeu molt això dels Relats conjunts!

artur ha dit...

Gràcias, Jo ! Aquí, intentando soportar la calor, de la mejor manera posible ;)
Abrazos !!

Gràcies, Carme !! A vegades, les aparences enganyen ! ;) Una abraçada !!.

Josep Mª Panadés ha dit...

Com diu el refranyer català, es va ajuntar el pa i la gana. Cadascú, a la seva manera, tenia un fons molt fosc i perillós, tot i que ella va acabant amb el comportament més psicopàtic. Una història molt ben trobada. De vegades, un principi prometedor pot acabar en un desastre.
Salutacions.

artur ha dit...

Molt bona la teva reflexió, Josep Mª !.
Bona setmana ;)

Teresa Duch ha dit...

Alça, Artur! Quina viuda més negra la teva! Goteta a goteta es fa milionària la viudeta... Sembla mentida com ens tornem, eh? Tant encantadors que som quan som petits i quina manera de girar la pell. Apa, cuida't! i compte amb les velles conegudes!

VENTANA DE FOTO ha dit...

De tanto el cántaro ir a la fuente, al final se rompe. Tantas veces viuda, puede que acabes siendo sospechosa y al final termines encarcelada...la suerte que has tenido hasta ahora, puede que te abandone.

https://ventanadefoto.blogspot.com/

artur ha dit...

Gràcies, Tresa ! T'ha sortit un "rodolí" i tot ! hehehe
Bona setmana !!.

artur ha dit...

Ventana de foto, quizás lo aciertes i al final, la pillen ! :)
Saludos i buena semana !!