Avui he caminat pel teu carrer i m’he aturat al costat d’aquell arbre, enfront del teu portal.
(I tu, no hi eres.)
Encara hi té les nostres inicials, marcades en la seva escorça ...
(Ningú les esborrarà, tampoc.)
El meu dit ha recorregut la teva lletra , que per a mi era tota una estela polar.
La que em transportava sempre al pensament el teu somriure horitzontal,
mentre jo frisava per perdre'm... en el teu somriure vertical.
He mirat enlaire , cap al cel blau... blau, com la teva mirada.
(I que ja no veuré més.)
Unes fulles que cauen sobre meu, em recorden el teu volgut oblit.
I com elles.... les teves paraules, els meus sospirs...
les teves mans, les meves abraçades...
també una a una, han caigut del meu bressol , per anar a on ?
(chi lo sa?.)
Et vaig mirar als ulls.
(I no em vas veure).
Et vaig tenir tan a prop.
(I no et vaig atreure.)
El nostre amor ja és caduc...
(Com ho és aquell arbre.)
I en aquell carrer, ja només hi queden les fulles i els sentiments caiguts a terra.
(Els meus.)
(I tu, no hi eres.)
Encara hi té les nostres inicials, marcades en la seva escorça ...
(Ningú les esborrarà, tampoc.)
El meu dit ha recorregut la teva lletra , que per a mi era tota una estela polar.
La que em transportava sempre al pensament el teu somriure horitzontal,
mentre jo frisava per perdre'm... en el teu somriure vertical.
He mirat enlaire , cap al cel blau... blau, com la teva mirada.
(I que ja no veuré més.)
Unes fulles que cauen sobre meu, em recorden el teu volgut oblit.
I com elles.... les teves paraules, els meus sospirs...
les teves mans, les meves abraçades...
també una a una, han caigut del meu bressol , per anar a on ?
(chi lo sa?.)
Et vaig mirar als ulls.
(I no em vas veure).
Et vaig tenir tan a prop.
(I no et vaig atreure.)
El nostre amor ja és caduc...
(Com ho és aquell arbre.)
I en aquell carrer, ja només hi queden les fulles i els sentiments caiguts a terra.
(Els meus.)
Blue instant. Aportació a "Lletres i fils" de Novembre 2022.
Fotografia Angie Sol fotografia.
14 comentaris:
💔😭😭😭😭😭😭😭
Ja ho has dit que era ben trist, i així és. Quanta nostàlgia, quants records i quants moments que ja no es repetiran i que van tornant amb aquestes fulles que cauen.
Un text nostàlgic com l'estació en què ens trobem, on has sabut trobar les paraules adients per descriure uns sentiments ben profunds.
Enhorabona, Artur! La fotografia també m'agrada molt!
Moltes gràcies, una abraçada!
Gràcies,Somnis.
Petons ;)
Moltes gràcies, Núria. La tardor és una estació especial, per bé o per mal !
Una abraçada ;)
Uiii que ens estem posant tots molt nostàlgics!.
Trist però preciós.
Aferradetes, Artur.
Un poema trist, amb molt de sentiment. Transmet molt, molt d'amor, molta força i molta enyorança... els temps pasats ja no tornen, però en vindran de nous.
Salut, Artur!
aiii, salluna !....és que ens agrada patir ! :D
Gràcies, una abraçada !
Gràcies, Carme !. Sempre pensem que el millor està per arribar... però el temps passa i no perdona ;)
Una abraçada !.
Els records nostàlgics inspiren poemes tan bonics com aquest. De fet, a mi també m'ha dut records de joventud i d'amors truncats.
Una abraçada.
Moltes gràcies, Josep Mª !, tot i que no és un poema, agraeixo les vostres bones paraules.
Salut !!
Les roses tenen espines.
Per això mateix s'han de saber acaronar ! ;)
Gràcies, Xavier !!
Segurament asociem tardor a nostàlgia. I per això els records esclaten com els del teu escrit.
Sensible i magnifiques imatges.
De tota manera, la tardor és només el repòs per renéixer.
Salut, Artur.
Anna Babra
Efectivament, Anna !, sempre ens quedarà la primavera per tornar a créixer i tenir noves oportunitats. No tot està perdut ;)
Una abraçada !!.
Caram Artur, quanta nostàlgia;lletres gravades, fulles que cauen, els teus sentiments per terra...Vigili que ningú no
els trepitgi; per aquí veig un bressol una mica amagat( ???)
si que han anat enrere els reus records, he, he, Petonets.
Pero que bonito!!!!
Publica un comentari a l'entrada