Les dues primeres cartes, van ser especialment delicades. Calia establir
una bona base, amb prou força per aconseguir la fita, el primer
contacte.
Les dues següents, un cop establer-ta l'aproximació requerida i que donava ales als passos que vindrien després, mereixien uns tocs de més delicadesa, entusiasme i interès.
Les cartes posteriors, ja demanaven passió, devoció i tendresa, sense abandonar el gest temperat i gentil.
Seguidament, la situació ja era més compromesa, pel fràgil equilibri aconseguit fins aleshores i que ja no deixava dubtes de l'ideal a assolir.
El clímax era a tocar. Amb un darrer moviment, una carta final, el meu deler seria culminat!.
Però a l’últim instant, una mà que amb gest abrupte i radical, m’intercepta la jugada. I tot se’n va en orris. La meva dona ha descobert la infidelitat i el meu castell de cartes i més...., s’ha ensorrat!.
Les dues següents, un cop establer-ta l'aproximació requerida i que donava ales als passos que vindrien després, mereixien uns tocs de més delicadesa, entusiasme i interès.
Les cartes posteriors, ja demanaven passió, devoció i tendresa, sense abandonar el gest temperat i gentil.
Seguidament, la situació ja era més compromesa, pel fràgil equilibri aconseguit fins aleshores i que ja no deixava dubtes de l'ideal a assolir.
El clímax era a tocar. Amb un darrer moviment, una carta final, el meu deler seria culminat!.
Però a l’últim instant, una mà que amb gest abrupte i radical, m’intercepta la jugada. I tot se’n va en orris. La meva dona ha descobert la infidelitat i el meu castell de cartes i més...., s’ha ensorrat!.
Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" de Març 2023.
Un castell de cartes ben compromès, el teu. I sempre tan o més fràgil que els de cartes autèntiques. Una bona idea per aquesta imatge, Artur, amb sorpresa final.
ResponEliminaUna abraçada, Artur.
Ja ho tenen això els castells de cartes, sempre són molt fràgils i poden caure en qualsevol moment. El que ha muntat el teu protagonista (tot i que no fes servir naips) no en podia ser l'excepció.
ResponEliminaBen trobat!
Hi ha somnis que amb una bufada desapareixen i aquest era massa perillós.😅
ResponEliminaBon relat, Artur!.
Aferradetes.
Gràcies, Carme !. Una abraçada !.
ResponEliminaBen cert el que expliques, McAbeu !. Salut !.
Hi ha somnis que millor deixar-los volar. Gràcies salluna !.
Habemos gentebpésima para las cartas jaja.... alguirn en mis ayeres que le gudtaba esos juegos de naipes alguna vez se ofreció de apoyo para ayudarme en el juego, conforme fuimos perdiendo yo me adelanté a decirle que era mala para el juego de las cartas y crei que amablemente no le daria importancia sin embargo al instante me respondió -pero n9 crei que tan mala-
ResponEliminaJajajajajaja
Jo, me has reir con el final de tu anecdota ! jajaja Bueno es saber dónde tenemos los límites, para no meter la pata ! ;)
ResponEliminaUn abrazo !!
Tard o d'hora allò que és massa fràgil trontolla i s'acaba desmuntant...
ResponEliminaUn text molt ben construït amb una frase final que no t'esperes.
Enhorabona, Artur.
Una abraçada!
Bona al·legoria, la del castell de cartes!
ResponEliminaA qui se li acudeix fer-ho a casa? que t'enxampen... jajaja
ResponEliminaPetons.
hehehe...segurament tens tota la raó, Laura ! :D
ResponEliminaPetons !!