Aquella vesprada, la Rosa volia llegir sense demora l’última novetat del
seu escriptor preferit, obsequi del seu estimat Josep, pel seu
aniversari. Es va acomodar a la butaca de la seva habitació , sota la llum que projectava un petit focus enganxat a la paret.
Així disposada i amb la resta de l’habitació en silenci i a mitja llum, va començar a devorar les primeres pàgines. Una història d'homes llop, no era ja tan original com anys enrere, però a ella els temes una mica clàssics, sempre l'enganxàvem d'allò més.
Passada una estoneta i ja entrada en la trama de terror del llibre, com sempre li passava, va anar agafant una mica de nervis i llegint amb veu alta, per fer-se'ls passar, la seva veu va anar desocupant el silenci de l'habitació , per fer-li companyia i donar tranquil·litat . Va ser llavors, que es va adonar que no estava precisament sola allà dins i sense moure un dit, ni un pèl!... només va fer girar els ulls d’un costat a l’altre per esbrinar aquella sospita.
Un espetec a la fusta del terra, propiciada per una lleugera trepitjada el va delatar. I llavors, es quedà immòbil a uns pocs metres de la Rosa. En veure’l, la noia va fer un sospir d'alleugeriment i a la vegada li recriminà: «Pep!, mira que n’ets de trapella... quin ensurt que m’has donat!». En Pep, el seu gos, va remenar la cua i a poc a poc, va avançar cap a ella i finalment s’acomodà al seu costat a la mateixa butaca.
Passat l’ensurt, la lectora prosseguí la seva feina, ara ben acompanyada pel seu fidel guardià. La lectura ja entrava en la part més fosca de la història, l’home llop ja estava a tocar de la seva pressa i la Rosa va tornar a llegir en veu alta, un cop més per treure's la por.... «..... la jove donzella mig adormida a la butaca de la sala, confiada en la tranquil·litat i placidesa de la llar, no va poder advertir l’entrada de l'home llop per la finestra, mig oberta per l'acció de la brisa d’aire de la nit. Sigil·losament, va avançar cap a la butaca pel darrere i just llavors, es va alçar per atacar la jove adormida...»..... i un altre cop, la inquietud de l'escena alterà a la Rosa, que llavors s’adonà que en Pep ja no jeia al seu costat a la butaca...i entre confosa i perplexa, es va girar de cop, el llibre va caure a terra amb un gran estrèpit i allà darrere seu, el va descobrir.... en Pep, el gos, amb les seves potes aixecades a punt de tocar-li les espatlles d’ella, amb la boca oberta o potser fent una ganyota o un somriure, i amb la corretja entre les dents , es mirava la Rosa amb aquells ulls que només ell sabia posar, quan tenia ganes de sortir a passejar. «Osti, Pep! , un dia d’aquests em fas agafar un atac de cor!, ja em creia que l’home llop era a sobre meu!!... vinga, sortim desastre!».
Així disposada i amb la resta de l’habitació en silenci i a mitja llum, va començar a devorar les primeres pàgines. Una història d'homes llop, no era ja tan original com anys enrere, però a ella els temes una mica clàssics, sempre l'enganxàvem d'allò més.
Passada una estoneta i ja entrada en la trama de terror del llibre, com sempre li passava, va anar agafant una mica de nervis i llegint amb veu alta, per fer-se'ls passar, la seva veu va anar desocupant el silenci de l'habitació , per fer-li companyia i donar tranquil·litat . Va ser llavors, que es va adonar que no estava precisament sola allà dins i sense moure un dit, ni un pèl!... només va fer girar els ulls d’un costat a l’altre per esbrinar aquella sospita.
Un espetec a la fusta del terra, propiciada per una lleugera trepitjada el va delatar. I llavors, es quedà immòbil a uns pocs metres de la Rosa. En veure’l, la noia va fer un sospir d'alleugeriment i a la vegada li recriminà: «Pep!, mira que n’ets de trapella... quin ensurt que m’has donat!». En Pep, el seu gos, va remenar la cua i a poc a poc, va avançar cap a ella i finalment s’acomodà al seu costat a la mateixa butaca.
Passat l’ensurt, la lectora prosseguí la seva feina, ara ben acompanyada pel seu fidel guardià. La lectura ja entrava en la part més fosca de la història, l’home llop ja estava a tocar de la seva pressa i la Rosa va tornar a llegir en veu alta, un cop més per treure's la por.... «..... la jove donzella mig adormida a la butaca de la sala, confiada en la tranquil·litat i placidesa de la llar, no va poder advertir l’entrada de l'home llop per la finestra, mig oberta per l'acció de la brisa d’aire de la nit. Sigil·losament, va avançar cap a la butaca pel darrere i just llavors, es va alçar per atacar la jove adormida...»..... i un altre cop, la inquietud de l'escena alterà a la Rosa, que llavors s’adonà que en Pep ja no jeia al seu costat a la butaca...i entre confosa i perplexa, es va girar de cop, el llibre va caure a terra amb un gran estrèpit i allà darrere seu, el va descobrir.... en Pep, el gos, amb les seves potes aixecades a punt de tocar-li les espatlles d’ella, amb la boca oberta o potser fent una ganyota o un somriure, i amb la corretja entre les dents , es mirava la Rosa amb aquells ulls que només ell sabia posar, quan tenia ganes de sortir a passejar. «Osti, Pep! , un dia d’aquests em fas agafar un atac de cor!, ja em creia que l’home llop era a sobre meu!!... vinga, sortim desastre!».
Blue instant. Aportació a "Lletres i fils" d'Abril 2023 , de la Núria.
Molt bo! Quin perill, aquest Pep! Ben divertit, Artur!
ResponEliminaA mi em costa d'entendre que ala gent li agradi pasar por mirant pelis o llegint, a mi no. No em veuràs pas llegint històries d'homes llops, però cadascú llegeix el que li agrada.
Que tinguis uns bosn dies d'aquestes feste, setmana santa i Pasqua. Una abraçada.
El Pep, en el bon sentit de la paraula, va sentir a crida del bosc dels seus ancestres.
ResponEliminaQuin relat més divertit!.
ResponEliminaAi aquesta por que ens aterra, de vegades, sense cap motiu aparent!.
Aferradetes, Artur.
Els gossos quan volen una cosa saben com sortir-se amb la seva, com en trapella del Pep, hehe. Espero que la Rosa pugui continuar amb la història de l'home llop amb tranquil·litat i sense cap més ensurt ;)
ResponEliminaCom sempre un text ben enginyós i divertit.
Moltes gràcies, Artur, m'agrada molt!
Una abraçada i bons dies de Pasqua.
Artur, et prometo que m'has fet agafar una mica de por i tot. Això de barrejar la ficció amb la realitat és de trapelles! Però als que ens agrada escriure també ens agrada ser trapelles. Ja m'ho conec!
ResponEliminaApa, bona Setmana Santa!
Tens raó, Carme, això va a gustos i n'hi han que son més difícils de portar ! :)
ResponEliminaBona Pasqua !!.
M'has fet riure, Xavier !...en Pep a lo seu ! hhehe
Bona Pasqua !!.
Gràcies, salluna !. Aquestes històries de por ens poden suggestionar molt.
Bona Pasqua !!.
Moltes gràcies, Núria !, content de que t'hagi agradat ! :)
Bona Pasqua !!.
Ai, Tresa, no era la intenció....o potser, una mica si, de fer-vos passar una mica de nervis amb aquest home llop. Heheheh però segur, que tu l'haguessis ben espantat a ell !.
Bona Pasqua !!.
Jo també trobo que hi ha en la teva història molt de misteri i intriga fins al final!
ResponEliminaQuan algú es submergeix en una lectura captivadora que fa volar la imaginació, qualsevol cosa que passi al voltant sembla que cobri vida i tingui quelcom a veure amb la història que s'està llegint, he, he.
ResponEliminaUn text molt entretingut i original.
Una abraçada.
Qué bonito texto. hoy hice trampa....
ResponEliminaja
lo leí primero en catalán que seguro seguro ni pronunciando leyendo le he de saber
después traduje
:)
yo suelo hace eso... para quitarme el miedo leyendo o andando por la calle
hablo en voz alta
seguramente la gente alrededor creerá que estoy loca jaja
ahh pero déjame decirte que uno que otro perrito callejero me ha acompañado seguro cvreyndo que le hablo a el
y a vece recurro a ellos si ando por la calle sola con miedo
les hablo
los libros y los perros son un buen refugio :)
Gràcies, Helena !. M'agrada que hagi mantingut la intriga fins el final :)
ResponEliminaBona setmana :)
Gràcies, Josep Mª!. Las històries que t'atrapen et fan perdre el món de vista, fins que alguna cosa inesperada t'hi torna , hehehe.
Bona setmana :)
Muy cierto lo de tu frase final, Jo !...i no te preocupes por lo de leer en voz alta o incluso hablar por la calle... cada uno tiene sus recursos pràcticos para distintas situaciones i si .... hay un punto de locura también, pues mejor ! jjejeeje..... Bravo por tu lectura en catalàn , felicitaciones !! :)
Un abrazo bien grande !!
Una història més divertida que terrorífica...El pobre gos sempre resultavaser el dolent de la peli, i ella era una mica poruga!
ResponEliminaBon Sant Jordi, Artur.
Bé, més que el dolent de la peli, diguem que era el més entremaliat de la història ! heheh.
ResponEliminaGràcies, Roser i bona setmana !!.