Cap al vespre i amb la intenció d’abaixar la persiana de la finestra, em quedo un instant mirant de prop la petita peixera que hi tinc al davant del finestral.
Els mes ulls es reflecteixen al cristall i observo atentament l’escena.
Al fons, sembla que hi ha quelcom que està a les «últimes», pràcticament ja està immòbil , tan sols intenta de moure una petita espècie d’ala. Diria que sembla una abella menudeta que hi ha caigut i està a punt d’ofegar-s'hi del tot.
Encuriosit com jo, si acosta el petit «Blauet», el peix turquesa que inspecciona els seus dominis. Hi passa pel davant dubtant a aturar-s’hi o no , potser és perillós per a ell... i finalment, ho deixa córrer, per si de cas!, i fa mitja volta i s’esmuny a cercar alguna cosa per picar, més segura i apetitosa.
El meu interès torna cap al cos groc i negre del fons, que sembla vol fer un últim intent de moure les ales , però amb poca fortuna.
Una llàgrima salta dels meus ulls i vol fondre's amb l'aigua de la peixera, com si volgués consolar una mica la pena de la petita víctima , però no pot!, la llàgrima ha caigut per la banda de fora del cristall i es veu més blava que no pas l’aigua del recipient que es torna fosc , imitant els colors de la nit que arriba.
Tot d’una, però, sento un dolor incipient en el meu dit que està a sota de la peixera i que s'incrementa i molt, al instant.
«Coi d’abella, m’ha picat!...» i surt volant de sota el vidre cap a la finestra, que encara resta un xic oberta.
No estava pas ofegant-se dins l'aigua... sinó que preparava el seu atac al meu dit, que també era a sota el vidre i al seu costat!.
Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Setembre 2023.
17 comentaris:
Com tu mateix em vas dir, en l'art modern cadascú hi veu allò que hi vol veure. I ara jo hi he vist la peixera, en blauet, l'abella, el dit i tota la resta. :-DD
Molt bona interpretació!
L'art abstracte i el seu poder de suggestió !. :)
Moltes gràcies, McAbeu, salut !.
N'has tret un bon relat, tot i ser un quadre abstracte. Mitjançant les teves paraules he pogut veure tot el que has descrit, fins i tot he sentit la picada al meu dit.😅
Aferradetes, Artur.
Penso com sa lluna, ho expliques tan bé, que ho hem pogut veure tot, perfectament.
M'ha agradat el teu relat, Artur!
Moltes gràcies, salluna i Carme. Aquesta vegada no és fàcil de trobar-hi una història , al menys per a mi :) i agraeixo els vostres comentaris, així como felicitar-vos per les vostres històries també molt encertades !.
PD. Et demano disculpes per la "picada", salluna !, no era pas la intenció ! :)
Abraçades a les dues !!.
L'única cosa que no és abstracta d'aquesta pintura és que sembla veritablement de nit, i al setembre, com en la teva història. Te n'has sortit molt bé, era difícil!
Es veu fins i tot la sentida.
Genial tu relato veo claramente la pecera. Un abrazo
No t'hi pots confiar. Les abelles van al que van i picar és una de les seves activitats preferides, he, he.
UNa abraçada.
Bona percepció, Helena !. Gràcies ;)
Gràcies, Xavier ...i perdoneu la "picada", el guió ho exigia !! ;D
Salut !!
Muchas gràcias, Hanna !!, otro abrazo para ti ;)
Possiblement, Josep Mª, tot i que preferiria la feina de fer mel que no és tan mortal com fer la picada (per elles, es clar!) .
Salut ;)
Tan ben enredat, Artur! Com a mi els coloms, eh? A tu el teu bon cor també t'ha traït o, si més no, t'ha enganyat: no era a dins, sinó a fora. Tan bonica descripció que feies del que anaves veient... I s'ha acabat malament. Espero que no sigui res, si és que "és" perquè et poses tant en el paper que sempre em fas dubtar.
Abraçada i no et refiïs dels subjectes amb ales!
jajaja me ha encantado. Menuda emboscada! por un lado me alegro que la pobrecita abeja estuviera viva. Lo de la picadura, se pasará :-D
Una forta abraçada :))
Tens raó, Tresa !...sempre m'acaben entabana a mi :D
Gràcies i bona setmana !!
Seguro que si, Gumer !...la picada és un mal que con el tiempo de cura :)
Salut !!.
Hola es una prova. No em deixa fer comentaris
Anna
En sap greu, Anna que no puguis deixar el teu comentari... el bloguer i les seves coses :(
Salut !.
Traïdora... Cal anar amb compte, ens ataquen per tot arreu.
Petons.
Hola Artur. Un bello y poético relato en un momento nocturno. La abeja estaría adormecida y presintió un ataque del que se defendió como ellas saben.
Un abrazo grande.
Publica un comentari a l'entrada