 |
| «Impressió, sol ixent» (Claude Monet – 1872) |
El Museu de la Ciutat es preparava per fer un petit homenatge a una de les seves mecenes.
Madame Florence , amant de l’art de la pintura i que de jove, fins i tot, havia posat per a pintors amics de la regió; va anar fent al llarg de la seva vida, una bona col·lecció personal d’obres , tot i que la majoria d’elles no van aconseguir mai, una gran valoració en els circuits artístics.
Amb una joventut plena de vivències i relacions infinites, no pensava pas, que a la seva vellesa es trobaria amb una vida tan distant de tothom i que seria oblidada per tanta gent coneguda i algunes, estimades.
Sense família i sense fills.... al saló de casa seva, pensava que què se’n faria d’aquells quadres , tan volguts i de gran valor sentimental , únicament per a ella ... el dia que faltés. Tot aniria a parar al mercat de vell o segona mà , després que el propietari de la casa , la fes buidar i netejar.... Amb el que li donessin , potser l’hi arribaria per pagar l’operació, qui sap !.
Va ser la Manuela, una assistenta per hores molt «salerosa» i coratjosa, que durant un temps la va ajudar en les feines de la llar, la que li va donar la idea.
-»Madame Florence, qué pena que estos cuadros tan bonitos se pierdan ves a saber dónde.... y con las histórias que hay detrás de cada uno de ellos !.... lo mejor sería que los dejase al Museo de la Ciudad !, allá sabrán reconocer su pequeño valor y serán un recuerdo de su complicidad con el arte. No deje que todo esto se pierda, Madame !».
Aquest comentari la va fer replantejar la situació i tot i que no tenia cap herència per deixar a ningú, va fer el pas de cridar al notari i fer donació de totes les pintures al Museu de la Ciutat el dia que ella, ja no hi fos.
Al cap de pocs anys i de misèria creixent, Madame Florence va tenir, fins i tot, que prescindir , ben a contracor, de la Manuela, que més tard va entrar a treballar al servei de neteja del museu i va haver d’optar per una assistenta social que només venia un cop a la setmana.
A partir d'ençà que, els dies es tornaren silenciosos i grisos, com en un dia plujós a París. La melancolia i la nostàlgia van fer fora a l'alegria i els projectes d’aventura i amb elles ,amb el temps, va anar fent acte de presència el vel de la mort, que volia embolcallar-la com una heura que es va aferrant al seu mur ....
Finalment, una matinada , Madame Florence va fer la mort de les tres esses.... en solitud, de manera sobtada i serenament, mentre dormia. A l’enterrament, poca gent hi va assitir... la Manuela, el director del Museu i algunes beates habituals de la parròquia.
Tal com ella havia previst, els del Museu van venir ràpidament a recollir la col·lecció d’art i el propietari de la casa va fer buidar i netejar la llar, fent portar tot el que hi quedava al mercat de vell , amb la intenció que li sortís l’operació ben econòmica i potser, amb algun benefici per la seva butxaca.
Al Museu van revisar la modesta col·lecció de pintura, tot pensant en si en traurien profit d’exposar-la o bé, arxivar-la al magatzem de les obres oblidades.
Però la col·lecció tenia una sorpresa oculta, un Monet s’amagava tímidament entre les pintures donades.... «qui s’ho hagués pensat !!....» al veure’l, el van alabar àmpliament , deixant constància entre els experts allà reunits, dels tènues colors de l’obra que descrivien perfectament aquella boirina de les matinades al port, colors que com un tel, emboiraven la imatge de la sortida de sol !.... «aquest sí !», el posarien en un lloc ben destacat del museu , tot fent constar el nom de la benefactora , «no sigui dit , que no li agraeixen sobradament el «regal»!».
De matinada, unes hores abans de l’obertura del museu i de l’exposició-homenatge a Madame Florence, la Manuela feia el seu torn de neteja habitual i en arribar a la sala principal i davant del quadre de Monet , que ella havia vist tantes vegades al dormitori de la Madame, es va apropar i observant-lo bé, mentre feia una ganyota amb la seva cara, va passar-hi un dit acuradament ... i no va poder més que exclamar : -«...pero bueno !.... ce n'est pas possible !!...ay, si lo viera la Madame !!».
I sense poder evitar-ho va agafar el drap i l’ampolla de netejador i li va treure tota la pols i brutícia, que amb els últims temps i sense cap cura, havia anat agafant la pintura.
-»Ahora si !...éste es el cuadro màs querido de Madame, el del amanecer que rejuvenecia sus pensamientos cada dia al levantarse.... À votre santé, Madame !!».
Madame Florence , amant de l’art de la pintura i que de jove, fins i tot, havia posat per a pintors amics de la regió; va anar fent al llarg de la seva vida, una bona col·lecció personal d’obres , tot i que la majoria d’elles no van aconseguir mai, una gran valoració en els circuits artístics.
Amb una joventut plena de vivències i relacions infinites, no pensava pas, que a la seva vellesa es trobaria amb una vida tan distant de tothom i que seria oblidada per tanta gent coneguda i algunes, estimades.
Sense família i sense fills.... al saló de casa seva, pensava que què se’n faria d’aquells quadres , tan volguts i de gran valor sentimental , únicament per a ella ... el dia que faltés. Tot aniria a parar al mercat de vell o segona mà , després que el propietari de la casa , la fes buidar i netejar.... Amb el que li donessin , potser l’hi arribaria per pagar l’operació, qui sap !.
Va ser la Manuela, una assistenta per hores molt «salerosa» i coratjosa, que durant un temps la va ajudar en les feines de la llar, la que li va donar la idea.
-»Madame Florence, qué pena que estos cuadros tan bonitos se pierdan ves a saber dónde.... y con las histórias que hay detrás de cada uno de ellos !.... lo mejor sería que los dejase al Museo de la Ciudad !, allá sabrán reconocer su pequeño valor y serán un recuerdo de su complicidad con el arte. No deje que todo esto se pierda, Madame !».
Aquest comentari la va fer replantejar la situació i tot i que no tenia cap herència per deixar a ningú, va fer el pas de cridar al notari i fer donació de totes les pintures al Museu de la Ciutat el dia que ella, ja no hi fos.
Al cap de pocs anys i de misèria creixent, Madame Florence va tenir, fins i tot, que prescindir , ben a contracor, de la Manuela, que més tard va entrar a treballar al servei de neteja del museu i va haver d’optar per una assistenta social que només venia un cop a la setmana.
A partir d'ençà que, els dies es tornaren silenciosos i grisos, com en un dia plujós a París. La melancolia i la nostàlgia van fer fora a l'alegria i els projectes d’aventura i amb elles ,amb el temps, va anar fent acte de presència el vel de la mort, que volia embolcallar-la com una heura que es va aferrant al seu mur ....
Finalment, una matinada , Madame Florence va fer la mort de les tres esses.... en solitud, de manera sobtada i serenament, mentre dormia. A l’enterrament, poca gent hi va assitir... la Manuela, el director del Museu i algunes beates habituals de la parròquia.
Tal com ella havia previst, els del Museu van venir ràpidament a recollir la col·lecció d’art i el propietari de la casa va fer buidar i netejar la llar, fent portar tot el que hi quedava al mercat de vell , amb la intenció que li sortís l’operació ben econòmica i potser, amb algun benefici per la seva butxaca.
Al Museu van revisar la modesta col·lecció de pintura, tot pensant en si en traurien profit d’exposar-la o bé, arxivar-la al magatzem de les obres oblidades.
Però la col·lecció tenia una sorpresa oculta, un Monet s’amagava tímidament entre les pintures donades.... «qui s’ho hagués pensat !!....» al veure’l, el van alabar àmpliament , deixant constància entre els experts allà reunits, dels tènues colors de l’obra que descrivien perfectament aquella boirina de les matinades al port, colors que com un tel, emboiraven la imatge de la sortida de sol !.... «aquest sí !», el posarien en un lloc ben destacat del museu , tot fent constar el nom de la benefactora , «no sigui dit , que no li agraeixen sobradament el «regal»!».
De matinada, unes hores abans de l’obertura del museu i de l’exposició-homenatge a Madame Florence, la Manuela feia el seu torn de neteja habitual i en arribar a la sala principal i davant del quadre de Monet , que ella havia vist tantes vegades al dormitori de la Madame, es va apropar i observant-lo bé, mentre feia una ganyota amb la seva cara, va passar-hi un dit acuradament ... i no va poder més que exclamar : -«...pero bueno !.... ce n'est pas possible !!...ay, si lo viera la Madame !!».
I sense poder evitar-ho va agafar el drap i l’ampolla de netejador i li va treure tota la pols i brutícia, que amb els últims temps i sense cap cura, havia anat agafant la pintura.
-»Ahora si !...éste es el cuadro màs querido de Madame, el del amanecer que rejuvenecia sus pensamientos cada dia al levantarse.... À votre santé, Madame !!».
 |
| «Impressió, sol ixent» (Claude Monet – 1872) |
Blue instant. Aportació a Relats conjunts d'Octubre 2024.
26 comentaris:
Quina gràcia, com l'ha deixat! (o com l'has deixat!) Sembla ben bé un altre, El matí boirós s'ha convertit en un matí d'aire ben nítid.
M'ha agradat molt aquesta història. Llàstima que no se l'hagués pogut vendre en vida, la pobra Madame Florence, no hauria passat tanta misèria.
Un aplaudiment, Artur!
Yet another multi-layered story, Artur. Admirable. Thank you.
Un final feliç, però una mica agredolç. Més li hauria valgut a Madame Florence haver sabut el valor real del quadre i haver-lo fet servir per alleugerir la misèria dels seus últims dies.
Com sempre, molt ben escrit. Felicitats!!
PS: Tot i que aquesta vegada sembla que ha anat bé, algú li hauria de dir a la Manuela que en un futur s'abstingui de netejar els quadres amb el drap i el netejador de treure la pols... aquesta feina millor deixar-la per als restauradors. :-D
Doncs sí que va prendre força un cop netejat, massa i tot! ;-)
Un relat molt ben construït. Enhorabona!!
Aferradetes, Artur.
Que maco que un quadre t'ajudi a viure, més que si te'l venguessis.
Hahaha Carme, no he sigut pas jo ,que l'ha canviat !. La idea d'aquesta història em va venir després de llegir la pàgina que estava enllaçada a la imatge de Relats Conjunts, en que vaig veure que hi havia una discrepància en els tons de color del quadre i havia dues versions (las que he aprofitat aquí) i va sorgir el meu relat. Sembla també, que aquest quadre no va tenir una gran cotització, fins després de molts anys, com acostuma a passar. Moltes gràcies, una abraçada !.
Moltes gràcies, per les teves impressions, Sean !.
Bona setmana ;)
Moltes gràcies, McAbeu !. Com acostuma a passar, el valor de las obres artístiques va lligada a interessos no tant artístics ... molts artistes haurien volgut veure i viure, el reconeixement de la seva obra en vida i en pocs casos , ho han pogut fer.
i et dono la raó, amb la "neteja" del quadre :DD . La Manuela, amb bona voluntat va fer el seu particular "Ecce Homo" a la Monet !!.
Bona setmana !!.
Moltes gràcies, salluna !. Comparteixo el teu comentari, penso que el segon té una sobre coloració, que segurament no es correspon al quadre original, penso que el primer si acosta més.
Una abraçada !!.
Estic casi segur, que molts quadres, com altres coses, donen més vitalitat que el seu valor econòmic.
Estic d'acord amb tu, Helena !!.
Una abraçada !!.
Ecce sol ixent
Com bé dius, Xavier ! :)
Salut !!.
Muy bueno y las obras de arte bellísimas. Un abrazo
M'ha agradat molt aquest relat.
He arribat a creure que la Manuela es carregaria el quadre amb el producte de la neteja, com passa en una pel·lícula d'en Míste Bean, he, he.
I Això de la mort de les tres esses, ho he trobat molt encertat.
Una abraçada.
Muchas gracias, Hanna !.
Un abrazo ;)
Gràcies, Josep Mª !. La Manuela volia el quadre en perfectes condicions per fer feliç a la seva Madame, potser si que s'assembla una mica a Mr Bean...el seu mètode no és molt ortodox ! ;)
Salut !!.
Caram, que inspirat, Artur! L'heura aferrant-se al seu mur, la mort de les tres esses, els colors que com un tel emboiraven la imatge de la sortida del sol... La salerosa Manuela que, tot i el nom, veig que sabia francès, me li ha donat la nota d'humor que no et falta mai.
Acabo de comentar un altre quadre com aquest i podríem dir, que com en els llibres, cada lector en fa una lectura, en els quadres, cada persona que mira hi veu un quadre diferent. Sobretot si són qüentistes com vosaltres. I ara em falta l'emoticona de rigor.
Abraçada, vilanoví!
Gràcies, Tresa !. A cada imatge li podem crear una història, real o fictícia, per donar-li una interpretació que li escaigui... Sempre he pensat que els crític d'art o de qualsevol cosa, estan sobrevalorats i donen o busquen explicacions als quadres que en realitat, potser l'artista no tenia ni de bon tros . Tot pot ser molt subjectiu.
Abraçada, Vímbodina ! ( No sé ben bé si es diu així ;) , veus, el que et deia abans...)
Com canvien les coses, en aquest cas el quadre, quan se'ls treu la pols. He gaudit molt llegint el relat, on hi ha de tot: tristesa, humor... tot gràcies a la teva imaginació.
Una abraçada, Artur!
Bon cap de setmana!
El va deixar ben net, el quadre! Ho he pensat moltes vegades, què se’n farà dels meus “tresors”quan jo ja no hi sigui? M’ha semblat una bona història. Felicitats.
Gràcies, Núria ! Semble un altre quadre, tal i com el va deixar la Manuela :)
Content de que t'hagi agradat llegir-lo !.
Bona setmana, una abraçada !.
Maijo, tenim la mateixa inquietud pel que fa al futur que els hi espera als nostres "tresors".... ais !
Gràcies, una abraçada i bona setmana !!.
Qué buen relato... A pesar de su tristeza en su último tramo de vida, Mme Florence tuvo la muerte que seguramente muchos desean...quizás gracias al Monet que dormía con ella en su cuarto ; ) Un abrazo Artur
Gracias, Milena !... las pequeñas cosas de la vida, a veces, la hacen más ligera.
Un abrazo ;)
Doncs no sabia que hi havia dues versions del quadre... Em pensava que es carregaria el quadre però no, el deixa tal com havia de ser :)
No es que hi hagin dues versions del quadre, en realitat ni ha només una, Gemma. El que passa és que a la pàgina de referència del dibuix, hi havia una controvèrsia en els comentaris, sobre el color més encertat de l'obra i això em va donar la idea pel meu relat.
Una abraçada ;)
Publica un comentari a l'entrada