 |
François Boucher, 1767, Le courrier secret
|
« Estimada Laia. Permet-me la llicència d’anomenar-te així
després de rebre les teves cartes amoroses i que han fet esvalotar la
meva existència més del que et puguis imaginar.
Per començar, et diré
que disculpis la meva tardança a respondre’t. No ha sigut pas per
voluntat, tot el contrari !... ho volia fer a cada escrit teu que rebia,
però la colometa sempre se m’escapava de les mans i no vaig aconseguir
mai, fins avui, que li he parat una trampa perquè no s’escapi i he pogut
a la fi lligar-li el meu paper de resposta a la seva pota, complint
d’aquesta manera el nostre doble desig d'enviar i rebre notícia.
Durant
aquestes setmanes m’has fet ballar el cap dia i nit pensant en qui
seria aquesta Laia que tant sospira per mi i en vol al seu costat. Tímid
i vergonyós com soc de mena i sense poder contestar-te abans per
esbrinar el misteri, vaig començar a pensar en les possibles enamorades
secretes.
Vaig pensar que potser eres la noia del supermercat, que
sempre té aquell somriure i mirada dolça mentre vaig passant els
productes per la caixa... potser si !. Em vaig armar de valor i amb un
bon ram de flors a la mà, li vaig fer la pregunta del misteri. La seva
mirada va canviar de sobte i avisant al vigilant de seguretat em va fer
fora tota airada i a més em va fer pagar el ram de flors, insistint a
dir que era de la secció de floristeria.... jo, per no violentar més la
situació li vaig pagar religiosament, tot i saber que les havia recollit
al balcó...de la veïna !.
Passat l’ensurt, uns dies després vaig fer
un nou intent amb la dependenta de la fleca de pa, que tímida com un
servidor, va refusar el meu amor molt educadament i ara, cada cop que hi
vaig a comprar, se’n va de pet al magatzem per no veure’m!.
Anava de
mal a pitjor, i se'm va ocórrer que potser series la bibliotecària !...
és molt atenta, tot i ser un pèl seriosa , potser era la resposta. Un
cop més , després del meu requisit, em va mirar molt inquisitiva i
assenyalant-me el cartell de «Silenci», en va fer un gest amb la mà
...com indicant que fes via, que no l’emprenyés més !.
La veritat és
que, després de fer el ridícul un cop i un altre.... ja he d'anar a
comprar al poble del costat !, se m’acabaven les idees i en un últim
intent, vaig pensar en la noia del gimnàs... una que fa la mateixa
classe de zumba que jo i que sempre se'm planta al meu davant i... vinga
remena, remena.... sempre acabo distret i perdent el fil de la monitora
!., però per sort meva, vaig recordar a temps, que també fa classes de
kick-boxing i decididament, vaig deixar-ho córrer, va ser millor !.
I
finalment, amb la teva darrera carta vaig veure la solució a
l’entrellat !.... llegint les teves últimes paraules, vaig adonar-me del
fet que el destinatari del teu amor havia de ser un altre.
M’escrivies
«... Àngel meu, Rei del meu cor...» i va ser-ne la clau !....jo, no em
dic pas Àngel ,em dic Joan i no soc monàrquic tampoc.... així doncs et
pregaria que facis servir una altra forma de contacte amb el teu amor
secret o bé li fas un curs d’orientació a la colometa, perquè encerti bé
el seu destí ... i jo, seguiré amb la meva vida grisa i monòtona , però
sense sobresalts ni perills corporals.
Salutacions, estimada Laia !.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada