 |
| "Dia d'estiu" (Berthe Morisot - 1879) |
En un dels darrers dies d’estiu que es resistia a marxar i la tardor es queixava de no poder ser ja la protagonista; al Bois de Boulogne, aquell matí encara era un lloc molt bucòlic i tranquil on la gent i podia passejar i gaudir d’un paisatge preciós.
Aprofitant que el bon temps encara era present, la Juliette va voler convidar a dinar a la seva inseparable amiga, la Amélie que complia anys, una vegada més!, en aquell dia.
Segurament seria difícil de trobar una parella tan singular com aquella. La Juliette, una jove molt extravertida i entremaliada, quasi diríem un «cap de pardals» i pel contrari, la Amélie, tímida, seriosa i insegura a la que gairebé tot la feia dubtar. Potser per això mateix, ser tan diferents les feia tan complementàries.
La Juliette li va proposar d'anar a dinar al cèlebre restaurant «Chalet des Illes» que es va construir feia pocs anys, el 1857, per mandat de l'Emperadriu Eugènia de Montijo, esposa de Napoleó III; en un illot d’un dels llacs del Bois de Boulogne i al que només si podia accedir anant-hi en barca. L'Emperadriu va fer importar les peces d'un autèntic xalet de fusta des de Suïssa per instal·lar-lo a l'illa, volen fugir de les rígides convencions arquitectòniques de l'època amb un disseny envoltat de natura.
Això si, la Juliette li va recomanar de portar la «Veste-marin» o jaqueta marinera, que aquí a Vilanova vindria a ser una «rebequeta»... perquè després potser feria fresca i ens podríem refredar i la Amélie, tot animada, hi va afegir que també portaria l'ombrel·la, per guardar-se del sol i que a més, fa bonic!, així no perdrem el bon gust ni l’etiqueta parisenca, va acabar dient com disculpant-se del seu comentari...
En arribar a l'embarcador del llac van escollir una barqueta de les que hi havia a disposició, totes més o menys igual de petites i que a primera vista, no animaven gaire a fer una gran singladura... però els colors, sí que estaven ben triats, tot sigui dit.
Només de pujar a la barca, les dues noves marineres en pràctiques, es van asseure delicadament i amb suavitat, per si de cas!.... i van col·locar els rems a punt per a la partida. La Juliette no se’n va poder estar de fer-ne alguna i va sacsejar el bot d’un costat a l’altre mentre reia incontrolablement per espantar a la Amélie, que es va enfadar una mica, tot recriminant-li la seva bogeria.... «sí que comencem bé!».
Un cop refetes del moment, a poc a poc van començar a remar... bé!, la Amélie ho va fer, ja que només hi havia dos rems.... mentre la Juliette li deia «quan vulguis canviem!....» i es va posar a admirar el paisatge... fins que de sobte, aparegué un ànec solitari que tot encuriosit va començar a nadar cap a l'embarcació... tot «xino-xano» i fent «cuac cuac!».
La Juliette, a la que no li feia por res, excepte els animals de dues, quatre i vuit potes per aquest ordre i en proporció creixent, va voler espantar-lo tirant-li molles al cap, d’un tros de pa que duia a la bossa, tot fent punteria i cada cop amb més insistència i precisió.... " Fuig !...fuig! ".
L’ànec, pel seu cantó, cada cop més enfurismat per l’escomesa de l’enemic, va enfilar cap a la barca i va donar-li un fort cop de bec al costat i brandant les ales amb fúria, va remullar generosament a les dues tripulants i amb un «Cuac!» ben cerimoniós va girar cua i va desaparèixer en el paisatge fluvial.
La Amélie, que ja tenia «la mosca al nas» de l'ensurt inicial, recriminà a la Juliette el seu més que dubtós «savoir faire» i girant-se cap ella, va observar que la noia tenia ficat un dit en un forat sospitós i li preguntà: «Com t’agrada ficar els dits per tot arreu, eh!, que hi fas ara amb aquest dit?», mentre l’hi assenyalava amb la seva mà.
La Juliette, amb cara de «no he trencat mai un plat!» va obrir els ulls com plats i va arronsar les espatlles sense dir res.
«Vinga, treu-lo immediatament abans que no facis algun disbarat més ...!» va suggerir la Amélie i l’amiga li respongué amb un fil de veu: «com vulguis!....». I dit i fet, va treure el dit de l’orifici i a l'instant, un rajolinet d’aigua es va alçar victoriós dins la barqueta, per créixer i créixer fins a semblar una font de Montjuïc durant les festes de la Mercè.
Ja sense remei, l’aigua va anar inundant l'embarcació fins a portar-la cap al fons, la Amélie va començar a bellugar cames i braços sense cap mena de traça, tot demanat auxili... «Mon Dieu !!... que m’ofego!!» mentre s’enfonsava en les aigües, treien desesperadament el cap de tant en tant d’aquelles aigües que fins poc abans, eren ben tranquil·les....
La Juliette, que al seu costat se la mirava resignada, entre compungida i divertida, a la fi li va dir: « au, Amélie !, posat d’en peus que l’aigua només ens arriba per sota dels genolls.... que només estem a dos o tres metres de la riba ... !!»
L’amiga, descol·locada per la nova situació i tota enrojolada de cara, no sé bé si per l’esforç o per la pena d'haver fet tant el ridícul, s'alçà d’una revolada i amb cara de pocs amics s’apropà a la riba del llac i es va posar fora de perill.
Passats uns minuts i els nervis ja més asserenats, la Juliette, per «treure ferro» al succés li va dir a la Amélie « Bé, ja que no podrem anar a dinar al Chalet des Illes, podem acabar de celebrar el teu aniversari amb un pastís i unes espelmes, que ara s’ha posat de moda !! i així, no acabarem el dia tan malament, eh !!, què em dius ?....»
Penso que a hores d’ara, la Amélie encara corre darrere la Juliette per atrapar-la ...!! hahhaaha.
Aprofitant que el bon temps encara era present, la Juliette va voler convidar a dinar a la seva inseparable amiga, la Amélie que complia anys, una vegada més!, en aquell dia.
Segurament seria difícil de trobar una parella tan singular com aquella. La Juliette, una jove molt extravertida i entremaliada, quasi diríem un «cap de pardals» i pel contrari, la Amélie, tímida, seriosa i insegura a la que gairebé tot la feia dubtar. Potser per això mateix, ser tan diferents les feia tan complementàries.
La Juliette li va proposar d'anar a dinar al cèlebre restaurant «Chalet des Illes» que es va construir feia pocs anys, el 1857, per mandat de l'Emperadriu Eugènia de Montijo, esposa de Napoleó III; en un illot d’un dels llacs del Bois de Boulogne i al que només si podia accedir anant-hi en barca. L'Emperadriu va fer importar les peces d'un autèntic xalet de fusta des de Suïssa per instal·lar-lo a l'illa, volen fugir de les rígides convencions arquitectòniques de l'època amb un disseny envoltat de natura.
Això si, la Juliette li va recomanar de portar la «Veste-marin» o jaqueta marinera, que aquí a Vilanova vindria a ser una «rebequeta»... perquè després potser feria fresca i ens podríem refredar i la Amélie, tot animada, hi va afegir que també portaria l'ombrel·la, per guardar-se del sol i que a més, fa bonic!, així no perdrem el bon gust ni l’etiqueta parisenca, va acabar dient com disculpant-se del seu comentari...
En arribar a l'embarcador del llac van escollir una barqueta de les que hi havia a disposició, totes més o menys igual de petites i que a primera vista, no animaven gaire a fer una gran singladura... però els colors, sí que estaven ben triats, tot sigui dit.
Només de pujar a la barca, les dues noves marineres en pràctiques, es van asseure delicadament i amb suavitat, per si de cas!.... i van col·locar els rems a punt per a la partida. La Juliette no se’n va poder estar de fer-ne alguna i va sacsejar el bot d’un costat a l’altre mentre reia incontrolablement per espantar a la Amélie, que es va enfadar una mica, tot recriminant-li la seva bogeria.... «sí que comencem bé!».
Un cop refetes del moment, a poc a poc van començar a remar... bé!, la Amélie ho va fer, ja que només hi havia dos rems.... mentre la Juliette li deia «quan vulguis canviem!....» i es va posar a admirar el paisatge... fins que de sobte, aparegué un ànec solitari que tot encuriosit va començar a nadar cap a l'embarcació... tot «xino-xano» i fent «cuac cuac!».
La Juliette, a la que no li feia por res, excepte els animals de dues, quatre i vuit potes per aquest ordre i en proporció creixent, va voler espantar-lo tirant-li molles al cap, d’un tros de pa que duia a la bossa, tot fent punteria i cada cop amb més insistència i precisió.... " Fuig !...fuig! ".
L’ànec, pel seu cantó, cada cop més enfurismat per l’escomesa de l’enemic, va enfilar cap a la barca i va donar-li un fort cop de bec al costat i brandant les ales amb fúria, va remullar generosament a les dues tripulants i amb un «Cuac!» ben cerimoniós va girar cua i va desaparèixer en el paisatge fluvial.
La Amélie, que ja tenia «la mosca al nas» de l'ensurt inicial, recriminà a la Juliette el seu més que dubtós «savoir faire» i girant-se cap ella, va observar que la noia tenia ficat un dit en un forat sospitós i li preguntà: «Com t’agrada ficar els dits per tot arreu, eh!, que hi fas ara amb aquest dit?», mentre l’hi assenyalava amb la seva mà.
La Juliette, amb cara de «no he trencat mai un plat!» va obrir els ulls com plats i va arronsar les espatlles sense dir res.
«Vinga, treu-lo immediatament abans que no facis algun disbarat més ...!» va suggerir la Amélie i l’amiga li respongué amb un fil de veu: «com vulguis!....». I dit i fet, va treure el dit de l’orifici i a l'instant, un rajolinet d’aigua es va alçar victoriós dins la barqueta, per créixer i créixer fins a semblar una font de Montjuïc durant les festes de la Mercè.
Ja sense remei, l’aigua va anar inundant l'embarcació fins a portar-la cap al fons, la Amélie va començar a bellugar cames i braços sense cap mena de traça, tot demanat auxili... «Mon Dieu !!... que m’ofego!!» mentre s’enfonsava en les aigües, treien desesperadament el cap de tant en tant d’aquelles aigües que fins poc abans, eren ben tranquil·les....
La Juliette, que al seu costat se la mirava resignada, entre compungida i divertida, a la fi li va dir: « au, Amélie !, posat d’en peus que l’aigua només ens arriba per sota dels genolls.... que només estem a dos o tres metres de la riba ... !!»
L’amiga, descol·locada per la nova situació i tota enrojolada de cara, no sé bé si per l’esforç o per la pena d'haver fet tant el ridícul, s'alçà d’una revolada i amb cara de pocs amics s’apropà a la riba del llac i es va posar fora de perill.
Passats uns minuts i els nervis ja més asserenats, la Juliette, per «treure ferro» al succés li va dir a la Amélie « Bé, ja que no podrem anar a dinar al Chalet des Illes, podem acabar de celebrar el teu aniversari amb un pastís i unes espelmes, que ara s’ha posat de moda !! i així, no acabarem el dia tan malament, eh !!, què em dius ?....»
Penso que a hores d’ara, la Amélie encara corre darrere la Juliette per atrapar-la ...!! hahhaaha.
Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Setembre 2026.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada