"Els rostres del Montseny".

 

 

"Els rostres del Montseny", de Mariano Pagès.

14 retrats amb ànima de persones que han viscut amb i de la terra.

 

“Són persones que encara mantenen la pagesia de manera tradicional, que van amb el sarró, que fins fa poc han munyit la vaques a mà, que il·luminaven les masies amb carbur.” És gent de camp, que ha treballat amb les mans i que duen la vida a la pell, a la cara, a la mirada. Aquesta és la seva identitat. Per això el fotògraf argentí Mariano Pagès, que viu a Santa Maria de Palautordera des del 2002, no vol dir qui són. Només on han fet vida: al Montseny. I de què han viscut: de la terra.

A través del llibre "Retrats del Montseny. Fesomies de la terra", d’una exposició itinerant i d’una sèrie de vídeos amb entrevistes, busca l’autenticitat de llenyataires fins a pastors. Anant a l’essència, a l’ànima de vides modestes. De persones que s’estimen el seu lloc, que es neguen a viure en un món accelerat. Que mantenen una manera de fer i de ser.

 

 

 Publicat a Catorze.cat.

El so del silenci sota l'aigua.

"Sota l'aigua el cos no pesa, imagino que és el més semblant a ser mort i alhora lliure, els cabells es belluguen endavant i endarrere al ritme del cos que avança sense esforç. Durant un minut el món s'atura, em relaxo, no he de fer res, no he de ser ningú, només un cos que es deixa acaronar per l'aigua. Els darrers mesos  de l'embaràs ho feia molt, em submergia i em passava un minut sencer sota l'aigua, parlava amb la Maria: ara flotem totes dues, ara sento el  que tu sents i tu ets un cos dins l'aigua d'un cos que és dins l'aigua. Ens deixem portar pel mar. El so del silenci sota l'aigua no es pot descriure, només qui l'ha viscut el coneix. "


Fragment de la novel.la " La memòria de les formigues" de Iolanda Batallé.

Fotografia d'internet.

Oblits...

Paissatge. Ceres. ArtuR

        "La veritat és que, si bé hi ha molts detalls que recordo amb una claredat cinematogràfica, el fil de tot el procés se'm desdibuixa en molts punts. Sembla mentida que sigui possible oblidar coses tant importants, però el pas dels anys és un enemic implacable, i n'han passat vint-i-sis des d'aquella primera classe de piano.
        Molt sovint penso en Hartley, en la impressió que em va deixar la lectura de The Go Between , que el meu pare tant m'havia recomanat, i em ve al cap la gran frase que obre la novel·la : "The past is a strange country ".Sempre m'ha obsessionat aquesta idea, i encara més des que vaig començar a captar-ne tota la dimensió. Fa sentir impotent no ser capaç de recordar amb certesa el propi passat, no poder estar absolutament segur que allò que ens sembla que recordem haver viscut fos exactament així, tal com avui ho evoquem. La nostra memòria és pura il·lusió , i el passat és un país on hi som estrangers. Quin vertigen, perquè de fet el present se'ns escapa, ens fuig d'entre els dits com la sorra fina d'una platja, i el passat és l'única cosa que ens pensem que tenim.
Vivim de lloguer dins la nostra pròpia casa ".

Fragment del llibre "Llocs que no surten als mapes"

de Berta Noy.

Presència.

   Com si les teves mans sobre els meus ulls,encara

poguessin, com antany, aturar-se amb amor

em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,

el teu record es mou en la tenebra clara...

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum;

en mesuro, amb el to i el ritme, la distància.

Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,

una ràfega ardent del teu antic perfum !

Els sentits, els records, tota la meva vida,

callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda

que et persegueix en el silenci on et reculls.

Si ara estengués els braços en la fosca, podria

agombolar-te encara, somni de cada dia  !

Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.

Màrius Torres *

"Poesies de Màrius Torres"

Noche de brujería.

 Señor compañero, Señor de la noche,
haz que vuelva su rostro
quien no quiso mirarme.
Que sus ojos me busquen
sostenidos y azules
por detrás de la barra.
Que pregunte mi nombre
y se acerque despacio
a pedirme tabaco.
Si prefiere quedarse,
haz que todos se vayan
y este bar se despueble
para dejarnos solos
con la canción más lenta.
Si decide marcharse,
que la luna disponga
su luz en nuestro beso
y que las calles sepan
también dejarnos solos.
Señor compañero, Señor de la noche,
haz que no cante el gallo
sobre los edificios,
que se retrase el día
y que duren tus sombras
el tiempo necesario.
El tiempo que ella tarde en decidirse.


De "Habitaciones separadas"


Luis García Montero.