Flor Felicitat.

Il·lustració de Jordi Capdevila

"Lluny, creix un arbre de porpra, vaporós, que fa una flor lluent com vidre, tornassolada,

com vidre, d'una matèria molt semblant a la matèria de la bombolla de sabó. Ni els estranys

corrents de l'amor , ni l'aigua en el punt de la set, és a dir, res d'aquest món no es pot comparar

al plaer que regala la flor - l'has de mirar estirat per terre - ni al moment en que el sol la fa

cantar. A vegades hi ha deu persones estirades per terre, esperant, amb un desig malsà,

amb ulls glaçats , que canti la flor.  Els dies son massa blancs, les nits massa fosques. El terreny,

lleugerament en pendís, acaba en precipici sec arran d'un golf. La flor canta i adorm. Adormits,

com una fulla, els homes rodolen avall i van a parar a l'aigua on, desprès d'una caiguda

vertical de cent vint-i-cuatre metres, moren amb la boca oberta i amb les dents trencades.

El peix forquilla els forada i se'ls comença a menjar de dins estant."

Flor felicitat de "Viatges i flors" de Mercè Rodoreda.(1908-1983).

 

Les algues roges.

Riu Foix. Castellet. @ ArtuR

"Aquella primavera fou tardana.Els ametllers havien florit a últims de febrer , i a mig abril esclatava la ingènua flamarada dels presseguers i les pruneres, amb les primerenques roses i els lilàs i les tulipes; i les luxuriants esteses de clavells roigs, i blancs, i grocs, i roses, i tigrats lluïen sota el sol encara pàl·lid de la llarga hivernada. Tant sols unes parelles d'orenetes lliscaven amb petits xiscles ran de terra o d'aigua ; les falzies encara no havien vingut.
Al volt de les pistes del Tenis els ardents eucaliptus murmuraven al vent.Damunt la carena obscura i rasa de Sant Pere Màrtir, es dreçaven uns castells de núvols blancs enlluernadors; i als rosers enfilats a les tanques, unes poncelles , les primeres, s'obrien tímides, resplendents al sol damunt el fons obscur de les fulles rovellades. "

Aixi s'inicia el llibre de la Maria Teresa Vernet, Les algues roges , que he començat a llegir coincidint amb l'arribada de la primavera....una bona coincidència !

"Les algues roges , Premi Creixells de novel·la 1934 , assolí un èxit important; la primera edició s'exhauria en pocs mesos, i se'n feu una altra el 1935. Després , el silenci fou l'embolcall d'aquesta novel·la , així com de tota l'obra de Maria Teresa Vernet, i la de tantes escriptores catalanes progressistes pertanyents a l'època de la Segona República.
En aquesta novel·la, Maria Teresa Vernet, arriba al màxim del seu punt de maduració dels personatges femenins, als quals, davant de situacions límit, converteix en models, però també en anti-models. Els engloba en un discurs que parteix de l'educació i la preparació de les dones per assumir el seu rol amb dignitat i amb independència dintre de la societat moderna. Unes paraules d'Isabel a Marina (les dues protagonistes de la novel·la) , ho resumeixen molt clarament: "No has de dir mai : sóc sola. Has de dir: sóc lliure !" "
Horsori Editorial.
  

Tancant l'apartament de la platja.

 Ja està net i endreçat.

 Els armaris tancats, com les finestres.

 No ens hem descuidat res damunt dels mobles.

 El dormitori amb el llit fet.

 La tauleta de nit amb el retrat

 de la noia amb els ulls il.luminats

 per un somriure.

 Tot l'hivern sola i escoltant el mar.

 Poema de Joan Margarit, del llibre "No era lluny ni difícil" 2010.

*

De l'ordre al caos.

 "Una filera de llambordes separava el verd de sota els seus peus, nus, de la sorra que embrutava les meves sabates. Em va sobtar aquell detall. Un mateix lloc i dues actituds tan diferents. Cadascú mantenint-se a la seva banda de la realitat, amb una paret invisible aixecant-se entre nosaltres..."

El pas de l'ordre al caos pot ser molt estret. Quan més es creu que la vida està sota control, la realitat, l'autèntica, apareix al davant amb tota la seva cruesa. Llavors, la bena que cobreix els ulls cau, sorollasament, arrossegant-ho tot.En Daniel ho sap.Ell, enmig de la desorientació, va creuar una mirada amb una desconeguda i un curiós engranatge es va posar en funcionament. Tots aquells murs invisibles, alçats al seu voltant, van començar a esquerdar-se en permetre que el seu maletí volés des de dalt d'un pont.

La grisor pren forma. Una veu la despulla. Queda nua la desesperació, el sentiment de culpabilitat, la fragilitat dels estats d'ànim, la vulnerabilitat del cos, el trastorn alimentari, la pèrdua de les il.lusions. Els retrets silenciats s'amaguen en la frustració i es tensen i esperen. I tot allò que es va compartir, que es va sentir amb plenitud, s'esmuny.Una petita oscil.lació, la trobada, esdevindrà el punt d'inflexió."


Teresa Roig "El primer dia de les nostres vides".
Fotografia Jofre Ferrer.