Sospir.

Contrallum del cel,
la tarda blavissa,
darrere dels núvols
el sol hi sospira.

Ennuvolat dens,
esparses clarianes,
el cel clos al fons
com ordit de sarja.

Càlid bufa el vent
movent el que és fràgil,
tot és expectant
que la pluja caigui.

* * *

Poema : " Sospir" de Carme Cabús.
Fotografia : ArtuR.

Mar.

Far de Kermorvan. Bretagne. França.( Fotografía Pawel Kucharski.).

El mar es
                el Lucifer del azul.
      El cielo caído
                     por querer ser la Luz

  ....

                    "Mar" Federico García Lorca.
             ( Abril 1919 ).

Sant Jordi.

"Sant Jordi a casa". Dibuix digital ArtuR.

SANT JORDI I LA PRINCESA 

Una princeseta plora
a la vora d’una cova,
perquè l’ha espantat
un drac malcarat.

Pel cel ve volant
amb un cavall blanc
Jordi, un cavaller,
que lluita molt bé.

El drac, que és de pega,
deixa la princesa,
que havia espantat
amb la boca encesa.

En Jordi cull una rosa...
La princesa ja no plora

*   *   *

(M. Roser Algué)

Festa Major...

Il·lustració de Anna Varella

"...Mil banderes de ginesta

guarneixen el meu terrat.

Se sent, qui sap on, música

d'un envelat d'estiu.

És festa perquè t'estimo

i em perdo dins els teus ulls,

i , dins els teus ulls, camino

pels negres carrers curulls

de gent que riu i que canta..."

Jordi Sarsanedas. 

AVUI, QUEDA UN DIA MENYS.

vui queda un dia menys per saber,
com serà la resta.
Per estar al corrent si em vols,
si em necessites,
si sóc la peça que et fa falta
potser qui sap per no ignorar,
al que fa dies que et batega
i no et deixa pensar amb claredat
si és el moment oportú,
de córrer cap a tu,
sense mirar enrere.
Les pors s'amunteguen,
el desig,
ja fa hores que té pressa
i s'oblida que el temps va a poc a poc
quant tu,
quant jo,
tenim la gana sota el coll
i una processó que demana penitència
deixa passar
lentament els instants,
d'una setmana que es fa eterna.
Perquè no ens queda altre remei
fins que arribi divendres,
que pensar
que cada dia,
queda un dia menys
per imaginar,
com serà la resta.

© Marta Aubà.
AVUI, QUEDA UN DIA MENYS
Trossets del que penso

L'amor jugava a perdre's.

ArtuR. Pastel sobre paper.

L'amor jugava a perdre's

als teus ulls clars.

Em deia l'enyorança:

No el trobaràs.

La tarda s'enfollia,

boja de llum,

vibrant en l'harmonia

del seu perfum.

Plorava el cor silencis

i llanguiment.

Em deia tot: No hi pensis

per un moment.

L'amor es compadia

del meu penar;

de sobte apareixia

rera un lilà.

Per la meva hora muda

volava un cant.

L'amor era vençuda

i el pler constant.

S'adorm un goig unànime

als teus ulls clars.

L'amor, ara, es repenja,

fina, al meu braç.

Miquel Marti Pol.

El collar de caragoles.

 En la seva modèstia amagades, ningú 

no les veia entre els brucs i els espigols silvestres. 

I el bosc n'està sembrat ! Caragoles terrestres, 

blanques filles de Gea, nebodes de Neptú, 

no canten al seu corn eòliques orquestres 

ni tenen altre mèrit que el d'haver mort per tu. 

Que la seva poquesa faci el meu gest més nu

i més fàcil la tasca dels meus dits, tan poc destres.

Perquè sóc prou ingenu per fer-te'n un collar.

Què importa que no siguin caragoles de mar,

sonores del batec d'una platja perduda ?

Tanca els teus ulls i escolta-les. Dins la seva espiral

hi sentiràs cantar, tremolosa i lleial,

molt fervorosament la meva ànima muda.

Màrius Torres.

Bon dia d'octubre.

Sobre les branques que s'allarguen, quasi mortes,

o sol d'octubre, melangiosa delícia,

tu portes

a la seva tristesa la pàl.lida carícia

d'una esperança.

Tu, per als seus sentits ja gairebé acabant-se,

l'antiga meravella

d'una llum d'or, d'un aire suau, refàs, més bella,

com per fer-les morir més amb recança.

Pensen, al teu escalf, que una altra primavera

ja arriba, i que l'hivern, cridat per tants avisos,

sols era

la sorpresa de plata dels primers dies grisos ?

Ànima abrupta

de les arrels, que guardes dintre teu, incorrupta,

l'anhel de viure enlaire,

no veus els núvols tebis que passen,a mig aire

d'un cel on l'última oreneta dubta ?

Ara és el temps que a aquells que han viscut sense amor,

els covards, els malalts, d'una altra joventut

l'enyor 

els pren. I trèmuls, com si no haguessin viscut

més que dins seu,

tornen al somni tèrbol d'un vell abril, més lleu

ara, sol llangorós.

Ah, si encara l'amor, prop de l'hivern, els fos

daurat com tu, dia feliç i breu !

Màrius Torres

Divorcio.

Para los niños, el primer fin del mundo de su vida.

Para el gato, un nuevo dueño.

Para el perro, una dueña nueva.

Para los muebles, escaleras, golpes, carga, descarga.

Para las paredes, claros cuadrados tras los cuadros descolgados.

Para los vecinos de la planta baja, un terna, una pausa en el hastío.

Para el coche, mejor que fueran dos.

Para las novelas, la poesía -de acuerdo-, llévate lo que quieras.

Peor para la enclicopedia y para el video,

ah , y para el manual de ortografía,

donde tal vez se explique el tema de los dos nombres:

si todavía unirlos por la conjunción "y" ,

o ya separarlos por un punto.

Wislawa Szymborska , de su libro de poemas "Aquí".