Impressions a la sortida del sol.

«Impressió, sol ixent» (Claude Monet – 1872)

 

  El Museu de la Ciutat es preparava per fer un petit homenatge a una de les seves mecenes.
Madame Florence , amant de l’art de la pintura i que de jove, fins i tot, havia posat per a pintors amics de la regió; va anar fent al llarg de la seva vida, una bona col·lecció personal d’obres , tot i que la majoria d’elles no van aconseguir mai, una gran valoració en els circuits artístics.
Amb una joventut plena de vivències i relacions infinites, no pensava pas, que a la seva vellesa es trobaria amb una vida tan distant de tothom i que seria oblidada per tanta gent coneguda i algunes, estimades.
Sense família i sense fills.... al saló de casa seva, pensava que què se’n faria d’aquells quadres , tan volguts i de gran valor sentimental , únicament per a ella ... el dia que faltés. Tot aniria a parar al mercat de vell o segona mà , després que el propietari de la casa , la fes buidar i netejar.... Amb el que li donessin , potser l’hi arribaria per pagar l’operació, qui sap !.
Va ser la Manuela, una assistenta per hores molt «salerosa» i coratjosa, que durant un temps la va ajudar en les feines de la llar, la que li va donar la idea.
-»Madame Florence, qué pena que estos cuadros tan bonitos se pierdan ves a saber dónde.... y con las histórias que hay detrás de cada uno de ellos !.... lo mejor sería que los dejase al Museo de la Ciudad !, allá sabrán reconocer su pequeño valor y serán un recuerdo de su complicidad con el arte. No deje que todo esto se pierda, Madame !».
Aquest comentari la va fer replantejar la situació i tot i que no tenia cap herència per deixar a ningú, va fer el pas de cridar al notari i fer donació de totes les pintures al Museu de la Ciutat el dia que ella, ja no hi fos.
Al cap de pocs anys i de misèria creixent, Madame Florence va tenir, fins i tot, que prescindir , ben a contracor, de la Manuela, que més tard va entrar a treballar al servei de neteja del museu i va haver d’optar per una assistenta social que només venia un cop a la setmana.
A partir d'ençà que, els dies es tornaren silenciosos i grisos, com en un dia plujós a París. La melancolia i la nostàlgia van fer fora a l'alegria i els projectes d’aventura i amb elles ,amb el temps, va anar fent acte de presència el vel de la mort, que volia embolcallar-la com una heura que es va aferrant al seu mur ....
Finalment, una matinada , Madame Florence va fer la mort de les tres esses.... en solitud, de manera sobtada i serenament, mentre dormia. A l’enterrament, poca gent hi va assitir... la Manuela, el director del Museu i algunes beates habituals de la parròquia.
Tal com ella havia previst, els del Museu van venir ràpidament a recollir la col·lecció d’art i el propietari de la casa va fer buidar i netejar la llar, fent portar tot el que hi quedava al mercat de vell , amb la intenció que li sortís l’operació ben econòmica i potser, amb algun benefici per la seva butxaca.
Al Museu van revisar la modesta col·lecció de pintura, tot pensant en si en traurien profit d’exposar-la o bé, arxivar-la al magatzem de les obres oblidades.
Però la col·lecció tenia una sorpresa oculta, un Monet s’amagava tímidament entre les pintures donades.... «qui s’ho hagués pensat !!....» al veure’l, el van alabar àmpliament , deixant constància entre els experts allà reunits, dels tènues colors de l’obra que descrivien perfectament aquella boirina de les matinades al port, colors que com un tel, emboiraven la imatge de la sortida de sol !.... «aquest sí !», el posarien en un lloc ben destacat del museu , tot fent constar el nom de la benefactora , «no sigui dit , que no li agraeixen sobradament el «regal»!».
De matinada, unes hores abans de l’obertura del museu i de l’exposició-homenatge a Madame Florence, la Manuela feia el seu torn de neteja habitual i en arribar a la sala principal i davant del quadre de Monet , que ella havia vist tantes vegades al dormitori de la Madame, es va apropar i observant-lo bé, mentre feia una ganyota amb la seva cara, va passar-hi un dit acuradament ... i no va poder més que exclamar : -«...pero bueno !.... ce n'est pas possible !!...ay, si lo viera la Madame !!».
I sense poder evitar-ho va agafar el drap i l’ampolla de netejador i li va treure tota la pols i brutícia, que amb els últims temps i sense cap cura, havia anat agafant la pintura.
-»Ahora si !...éste es el cuadro màs querido de Madame, el del amanecer que rejuvenecia sus pensamientos cada dia al levantarse.... À votre santé, Madame !!».

 

«Impressió, sol ixent» (Claude Monet – 1872)

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts d'Octubre 2024. 

El matí després del diluvi.

 

«El matí després del diluvi» (William Turner – 1843)

 Després de gairebé tres anys sense un dia de pluja, diguem-ne «decent», tan sols algun xirimiri o quatre gotes mal contades, aquella tarda, finalment el cel ens feia el gran regal d'una senyora pluja, amb totes les lletres !. Quan van començar a caure les primeres gotes, hom va girar el cap i la seva mirada cap al cel grisós ple de núvols que s'enlairaven com castells amb folre i manilles... cap amunt, cap amunt !.
De mica en mica i sense pausa, es va animar l’aiguada, que es va anar fent més intensa. Els més joves fins i tot ballaven sota la pluja, ben xops com anaven...i el mossèn, ben arrecerat a sota el portal de la sagristia, li comentava ben orgullós a la seva assistenta, que les rogatives fetes a la patrona de la ciutat, havien fet efecte i la Verge, ara els hi atorgava el fruit desitjat en les seves plegaries.
Els carrers començaven a omplir-se d'aigua. Primer de tot van ser els clots dels carrers, que l’ajuntament mai no es decidia a reparar i tot seguit el mateix carrer ja anava ple de banda a banda, fent-se invisible. Les canonades del clavegueram també es van omplir tan de pressa que no donaven l'abast i l’aigua emergia per reixes i tapes, unint-se amb les aigües dels carrers.
Allò ja començava a fer patir a uns i altres mentre veien com l’aigua anava pujant de nivell.
Jo, que havia estat observant-ho tot des de davant de la botiga que anava a visitar per aconseguir una bona comanda dels meus productes, també em vaig començar a posar nerviós.... ja amb l’aigua fins als genolls, notava que la força del corrent de la riuada, intentava de fer-me bellugar de lloc.... la meva maleta de mostres no va tenir tanta sort i molt aviat la vaig veure flotant carrer avall i topar amb una paperera, que la va fer obrir deixant escapar del seu interior calces, calçotets, camises de dormir i algunes picardies... no ho vaig dubtar !, d’un salt em vaig aferrar a un arbre esquifit que tenia al davant i vaig pujar tan amunt com vaig poder.
D’allà estant veia com la inundació anava fent curs i el nivell de l’aigua , no parava de pujar i pujar.
Des dels balcons, la canalla cridava i feien gresca, veient com pel mig del carrer Major, començaven a passar cadires i taules, del bar de més amunt; després alguns mobles i fins i tot una nevera...i després, l'apoteosi !...els cotxes i furgonetes que estaven aparcats pel carrer ... i tot cap avall, cap avall, que fa baixada !.... la quitxalla estava ben excitada amb l’espectable, fent juguesques a veure quin cotxe arribaria primer a la cantonada...
Al carrer de dalt no s’hi veia tanta animació...com fa pujada, només hi havia algun avi darrere els vidres del balcó que anava pensant quant temps trigaria l’aigua a arribar al seu portal.... sí, era més avorridot i realista !.
A mesura que passava el temps, allò anava de mal a pitjor.... fins i tot , de cop i volta, la música dels altaveus de la plaça, que l’ajuntament havia posat per animar la festa van fer un soroll estrany « grlulululu..» i van emmudir de cop i ja només va regnar el so de les aigües campant a tort i a dret, pels carrers de la vila. Jo, ja vaig començar a pensar que Sant Pere, que té totes les claus del cel, no aconseguia trobar la que tancava aquella tromba d’aigua...
Ara, que l’aigua ja m’arribava gairebé al coll i com l’arbre feia figa , ja em veieu resant un parenostre i acomiadant-me d’aquest món, que veig que està a punt de passar-me per davant un contenidor dels plàstics, que anava ballant dins l’aigua cap a mi. Sense pensar-m’ho un moment, espero que arribi al meu costat i m'hi llenço de cap a dins, per sort estava bastant buit i tenia espai de sobres. I allà dins, acomodat com vaig poder i traient el cap per l'obertura, vaig gaudir del meu creuer selecte per tots els carrers i places del poble per anar a parar de pet cap a la platja, a on arribava de tot com en un naufragi fatal, però a l’inrevés, aquí veníem tots de terra endins cap a mar !.
La pluja no s’aturava i així va continuar tota la nit , fins que em vaig adormir amb el dolç balanceig de la meva barca ocasional.
El matí després del diluvi, l’aigua ja havia baixat molt de nivell. La platja semblava cal drapaire, hi havia de tot i per a tot arreu i jo, traient el nas pel forat del contenidor vaig poder veure que ja tocava terra,... més aviat, fang !
I en vaig envalentir a desembarcar i provar de tornar cap a casa travessant aquell camp de deixalles.
El poble estava desolat i cadascú a casa seva intentava de fer neteja o ajudant-se els uns als altres, per treure l’aigua i el fang de les cases i netejant la brutícia dels carrers.
Ràpidament, van aparèixer l’alcalde i la seva cort per anunciar mesures especials i una pluja, aquest cop de diners, per ajudar els vilatans a refer-se...davant els periodistes i les càmeres de televisió es veia molt segur d'ell mateix i ben cofoi d'ajudar a tanta gent....
Com tothom ja deu saber, aquesta segona pluja no va arribar mai i l’alcalde , tampoc va tornar a ser elegit i només la solidaritat de la gent va poder disminuir mínimament la desfeta causada pel diluvi i la riuada.
Tres mesos més tard , avui fa un bon sol i ha tornat de nou la sequera.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Setembre 2024. 

Llums.

 

Una fotografia de Miquel Àngel Vich

 És Festa Major al poble i el seu aniversari, també!.
Personatge amb poca sort i menys a l’amor, per fugir de la rutina i sent el dia festiu, de cap se’n va a l’envelat!.
En mig de fums, bombolletes i llums de colors , demana una beguda a la barra guaitant al seu voltant... quanta noia !, ell sol s'anima.
Com és ben miop, avui s’ha tret les ulleres de pasta, amb les lentilles pensa que el trobaran més «interessant»... pobre ingenu !.
Amb la beguda a una mà, s’endinsa en la multitud i a la primera escomesa, va i ensopega !...
Adéu, beguda i adéu, lentilles !.... tot per terra i a saber on han anat a parar... en aixecar-se, desorientat i veient tot borrós al seu voltant, topa de nassos amb una mossa rossa, que amb l’ensurt, la fa trontollar i fent-la acabar per terra i com a ell, curiosa coincidència, li fa dir adéu a les seves lentilles, també !.
Endreçats tots dos de nou, es disculpen entre si mig a palpentes i com cap dels dos, no hi veuen un borrall, tot dissimulant decideixen seguir la festa plegats, posats a fer !, aniran ben agafats per disfressar l’inconvenient.
El ball continua ben animat i la parella gaudeix de bon grat, especialment en els balls més lents , en què estant més a prop les cares, poden fer-se millor idea de la parella indefinida.
Ja de matinada, el Sr. Alcalde ! , tot fent un esforç després d'omplir-se el pap tota la vetllada amb unes quantes cerveses, anuncia que el ball ja s’acaba i que tothom cap a dormir i que a ningú més, vol sentir !.
La nostra parella de vista borrosa, entre riures i «remeneios» , acorden que tornaran a quedar
i els números de telèfon es comparteixen entre ells, tot i sense ni saber quins números marquen al seu aparell.
Contents i alegrets i ja finalitzada la ballada, es diuen adéu... tot llençant-se un petó al vent, que tampoc sap trobar un destí afortunat.
L'endemà, ell li truca al mòbil i li respon un cirurgià italià....!?
Ella, desitjant la trucada que no arriba, li truca a ell, també, anhelada... i li respon una peixatera cridanera : «què vol ara, si els dilluns no tenim peix»!?.
La parella desconsolada se’n fa creus !... i el desànim els fa pensar al dos a la vegada : «quina poca formalitat i que estranya que n’és la gent, donant falsos números de contacte !».

 

Blue instant. Aportació als "Relats d'estiu de la Carme", Agost 2024.

Benvinguts a la festa !!.

 

  Tot i que pugui semblar un acudit, a Vilanova i la Geltrú celebrem la nostra Festa Major en honor a la nostra patrona , la Verge de les Neus, el cinc d'agost i a tocar de 30 i pico graus de calor !.... però no patiu, que per això també gaudim d'unes bones platges on refrescar-se !.

  Si voleu gaudir d'una bona festa aquest cap de setmana, cap a Vilanova heu de fer camí, convidats hi esteu totes i tots, aquí.  Correfoc, gegants, dracs i mulasses. Ball de gitanes i de cercolets i també, bastoners... capgrossos i bordegassos, que lluiran els seus castells.Un bon castell de focs a la platja i molts concerts. Tots plegats us faran passar bones estones i de la calor....ni us en recordareu !

  Així doncs, sigueu benvinguts a la festa i aquí us esperem !!. 

  Vilanova i la Geltrú, del 19 de juliol al 6 d'agost de 2024.

 

 

"La dama del paraigua".

 

 

 La terminal ha quedat a fosques, gairebé no s'hi veu res a un pam de nas si no fos perquè part de la teulada està envidriada i deixa veure les escletxes de llum que la travessen i donen un efecte fantasmagòric a tota l'escena. Pocs segons després, unes flames a la catenària de l'últim tren acabat d’arribar, han donat la nota de color i després de calor, al voltant de la unitat. Com en una coreografia ben ensinistrada, els aspersors del sistema contra-incendi s’han activat i han obert de cop i volta, els seus sortidors d’aigua a pressió, que han omplert les andanes, els trens i els passatgers d’una aigua freda i un pèl llefiscosa.... tothom ha quedat ben xop !. Tothom ?.....no !.

 Tan sols una senyora molt ben vestida amb un vestit jaqueta de colors i tall ben austers i amb un paraigua a la mà que li fa conjunt amb el vestit i del que mai se’n separa, se n'ha salvat de la remullada. Atenta als esdeveniments ha sigut prou ràpida per obrir el seu paraigua just a temps d'evitar-ho i se n'ha sortit a la perfecció, mentre va mirant de reüll a tort i a dret i somriu amb un toc de malícia i divertiment per a si mateixa. Avui no es riuran pas d’ella, com fan sempre....
 La dona .... coneguda a l'estació com a «La dama del paraigua», apareix puntualment cada tarda a les 17:55 hores, a l'andana d'arribada de l'exprés de París. Tan ben abillada i amb el seu inseparable paraigua, té un aire més aviat decadent, passat de moda diríem.... camina ben dreta, un xic altiva potser i amb un toc de maquillatge als ulls i els llavis i pólvores rosades a les galtes, donen d’ella una imatge com extreta d’una misteriosa i antiga pel·lícula dels anys vint, i per això mateix, la gent que la veu cada tarda amb el mateix posat, li ha acabat fent mofa.

 Aturada a tocar de la paret, ara que s'ha restablert la il·luminació, veu baixar dels vagons a tots els passatgers del tren, seguint-los amb una mirada escrutadora i tan sols, quan ja no en queda ni un per sortir-ne i desaparèixer pel final de l'andana, fa un sospir i se’n torna cap a la sortida de l’estació.
Així un dia rere l’altre.... sense més explicació.
Avui, després de l'ensurt de l'enèsima avaria als serveis ferroviaris, que ja s’han convertit en tota una aventura diària per als seus usuaris.... la que s’ho ha passat millor ha sigut la «Dama del paraigua».
A qui espera la dama ?, qui ho sap !, ja molt pocs s’ho pregunten... però això, ja és una altra història !.

 

Blue instant. Aportació als relats d'estiu de la Carme. 

Homenatge a l'Antoinette.

"Natura morta amb cebes i arengada". Isidre Nonell , 1910.

 

 

 Les cebes em fan omplir de llàgrimes els ulls,
no perquè estigui trist per la mort de l’Antoinette,
que acaba de «traspassar», la pobreta!.
Tan salada i eixerida com n’era ella...
..... si no, perquè no ho puc pas evitar.
No estic pas per llençar res, i últimament ho aprofito tot!,
així que, una bona truita de patata i ceba
i una bona llesca de pa... amb tomaca!,
per acompanyar el cos de l’Antoinette,
deliciosa i ben salada arengada!,
serà per a mi aquesta nit, el millor dels sopars

i per a ella, un merescut homenatge ! .... demà,
ja sortiré un cop més de pesca i Déu proveirà!.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Maig 2024.

El quadre num. 36.

 

Trompe-l'œil: El revers d'una pintura emmarcada
(Cornelis Norbertus Gysbrechts - 1668/72)

 L’Andrea, especialista en restauració de pintura medieval i a la vegada, incansable investigadora a temps perdut, havia guanyat la plaça de conservadora de museu al Palau Petti de Florència, tot s’ha de dir... amb un petit cop de mà, del seu estimat amic i net del duc Petti, propietari del palau-museu.
En Lorenzo li havia explicat moltes aventures i anècdotes de la seva família i una d’elles la va interessar molt més que les altres.... ella, l’anomena «l’enigma del quadre núm. 36».
A la galeria, tenen una fama ben merescuda de l’eficiència i rigorositat en el tractament de les obres que si guarden, totes elles ben detallades i relacionades als arxius i ben localitzades, en sales o magatzems, però!.... en Lorenzo, li va comentar a l’Andrea, una nit de vins i confidències, que a la galeria, fa molts i molts anys havia desaparegut un quadre, «el núm. 36», i que ningú havia aconseguit descobrir què se n'havia fet d’ell, potser en un trasllat o en alguna cessió a altres museus, s’havia extraviat, però sempre hi flotava un aire de misteri en el fet.
L’Andrea, aprofitant-se de la convocatòria de la plaça de conservadora, va veure el camí per poder-hi «ficar el nas» en l’assumpte, tants anys irresolt.
En dues setmanes, ja dominava els arxius i la localització d’obres, com si fos a casa seva. Els companys de feina estaven entusiasmats amb tanta destresa i coneixements i de seguida la van deixar treballar sola i «a la seva», ja que no tenia cap problema en el sistema de treball de la galeria.
Aprofitant la generositat que se li atorgava, en poc temps va començar a indagar en arxius, primer, i en els magatzems tot seguit, a fi de trobar aquella peça misteriosa i esmunyedissa que la duia de cap. Fins que una tarda, en un dels magatzems de les peces més antigues, mirant per aquí i per allà, va ensopegar entre estanteries i teles i en recolzar-se a la paret propera, va notar que el tapís que penjava per davant la paret, s’enfonsava cap en dins!.
Sorpresa, va anar resseguint amb les mans, l’obertura que s’endevinava sobre el tapís. Encuriosida i ben resolta a descobrir, el que semblava una porta o passadís amagat rere el gran teixit, es va obrir pas entre paret i tapis i amb la sola llumeta del mòbil, fins a arribar a una entrada petita que no era gaire més alta que ella mateixa. Enteranyinada i polsegosa de cap a peus, il·luminà precàriament l’entrada d'uns pocs metres de fons i va entreveure una porta de fusta tancada.
Va rumiar-s’ho un instant, no gaire!, i traient-se una petita capseta, de la butxaca del darrere dels pantalons, la va obrir i en va treure, el que diríem una «clau mestre» amb què provar sort. Uns minuts després de barallar-s'hi i maleir el pany.... aquest va cedir, no sense queixar-se, amb un soroll rogallós i obligat, i la porta quedà oberta!.
El lloc no tenia llum instal·lada, així que l’Andrea no va tenir més remei que seguir amb la llum del seu mòbil per orientar-se i descobrir l’interior d’una petita sala.
Alguns mobles antics, alguna cadira vella, una armadura oxidada i algunes teles de la mateixa època segurament. Res d'interessant per al seu propòsit. Desinflada per la decepció, es va espolsar una mica tota la polseguera i brutícia que duia sobre ella i una mica «enfurrunyada» li va clavar una puntada de peu a un tamboret indefens que tenia al davant. El pobre tamboret va colpejar un quadre, que en va fer caure un altre i un altre i.... després del terrabastall ocasionat per la fúria de l’Andrea, allà davant seu, com si fos un lladre descobert «in fraganti» va aparèixer un petit quadre recolzat de cara a la paret, com si l’haguessin castigat per alguna entremaliadura.... L’Andrea si acosta una mica més i va veure alguna cosa que la trasbalsà de valent. Al quadre hi havia enganxat un número i no s’ho podia creure ..... el 36 !!.
Entre atabalada i emocionada es va ajupir cap al quadre, l’agafà pels costats per donar-li la volta i descobrir quina imatge hi guardava. La pintura recreava una escena d’una alcova, amb llum difuminada i tènue, amb un llit on jeia una noia jove i nua, amb un incipient embaràs que ja es podia advertir. Amb una mà assenyalava en direcció al pintor i amb l’altra mà, assenyalava el seu pit esquerre, on agafava presència una taca natural en forma de cor a tocar de la rosella del mugró. Al capsal del llit si apreciava un escut pintat a la fusta, del que podia ben bé ser l’emblema heràldic familiar.... no ho va dubtar ni un moment, era el de la família Petti. Al costat del llit, un tocador amb un mirall, reflectia nítidament una silueta humana i un cavallet de pintura amb una tela i un número, el 36. Tot lligava !. La pintura reivindicava l’amor furtiu de la parella, el de la jova i el pintor. A terra i com a signatura del quadre s’hi veia una fulla de paper amb les inicials G.A. i una data, 1789.
En el rostre de la jove, l’Andrea hi va reconèixer una mirada blava i enamorada que ja havia vist abans en algun altre lloc i les inicials del pintor, també li eren conegudes.
Mentre anava donant voltes i voltes al cap, va embolicar el quadre de poques dimensions amb una tela que hi va trobar per allà i se’l va endur, sortint corren de la saleta i travessant de nou el camí teranyinós de darrere el tapís, fins que en va sortir com ho faria un fantasma, tot fent un saltiró des de darrere del teixit.
Un cop al seu despatx, va ordenar-se les idees. Buscaria les biografies de la família Petti, l’any de la firma del pintor l’ajudaria força i així la va trobar.... era la Laura Petti !.
Segons la biografia, de molt jove havia ingressat en un convent de monges que el seu pare, el Gran Duc, patrocinava generosament. Allà hi passà tota la seva vida i en va arribar a ser la Mare Superiora.
Això no li va acabar de quadrar a l’Andrea, amb l'escena vista al quadre.
Va baixar a la sala ducal, on hi havia els retrats de totes les generacions Petti i allà va veure el rostre que recordava haver vist de la Laura Petti, amb la seva mirada aiguamarina en aquell rostre gairebé adolescent. Al peu del retrat i com a signatura, la mateixa imatge d'un paper amb les inicials del pintor... G.A. i una data, 1788. L'Andrea, mirà a un costat i a l’altre i despenjà el quadre de la paret per veure el darrere de l’obra i la seva intuïció no va fallar, era el número 35 !.
Amb mirada múrria va despenjar el retrat del costat.... i com suposava, tenia el número 37 i la signatura del pintor ja era un altre.
Els dimonis ja es menjaven a l’Andrea, quan ho va deixar tot al seu lloc i tornà al seu despatx per buscar què se n'havia fet d’aquell pintor. Cercant biografies per aquí i per allà, a la fi en va trobar una en la que detallava la seva trajectòria pictòrica més aviat gloriosa, mentre va tenir el mecenatge del Duc Petti i com pocs anys després i inexplicablement, havia caigut en la desgràcia i la misèria, fins a caure en l’oblit de tothom.
Lligant tots els caps de la història, va concloure que el Gran Duc de l'època havia desfet l’amor dels joves redirigint les seves vides cap a camins oposats i que mai més es poguessin retrobar, a més de donar en adopció al que va ser el fruit del seu amor furtiu... i com a pena final, el quadre 36 va ser «castigat» de cara a la paret en la sala més recòndita del palau, per a ser oblidat per sempre més.
A la nit i ja a casa seva, l’Andrea penjà el quadre núm. 36 a la seva habitació.... com que ningú reclamarà un quadre volgudament desaparegut, ella els hi farà l’honor de què la jove i el pintor, tornin a retrobar-se.
Com en l’escena del quadre i com si fos un mirall, l’Andrea jeu al seu llit, contemplant l’obra, jove i nua, i fa com la Laura Petti, amb una mà l’assenyala a ella i amb l’altra mà assenyala la taca natural en forma de cor, que també té ella, al costat de la rosella del mugró.....com també la tenia la seva mare, i la seva àvia i la mare d’aquesta, com una herència familiar...... i sospira, i diu baixet : «Ja us he trobat per fi, al quadre i a tu !».

 

Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" d'Abril 2024. 

Darrera partida al joc de pòquer.

 

Cassius Marcellus Coolidge, 1894, Poker Game

 L’home que treballa fent de gos a les festes infantils , avui es jubila.
A la petita empresa a on treballa li volen fer una festa de comiat, per agrair-li els seus anys de treball (precari en horaris i en salari , però que li han atorgat bons beneficis a l’empresari). Empresa de curta plantilla, per això dels costos i despeses excessives, han optat per convidar als seus tres companys de feina i han anunciat que també hi convidaran a alguns personatges famosos, com l’Snoopy, en Pluto , en Milú, l’Scooby-Doo o en Rin Tin Tin .... i potser també la Marilyn i la Pantera Rosa !.
Els tres treballadors i l’home que treballa fent de gos a les festes infantils i que avui es jubila es miren entre ells i ja endevinen que res d'això passarà. Coneguen l’amo, que és de la «Verge del Puny», saben de sobres que ni ell mateix hi assistirà. Fins i tot la seva liquidació li ha deixat en un sobre a la seva taquilla, per evitar que li demani qualsevol cosa.... que mai se sap!.
Vista la situació, els quatre amics que treballen fent de gos a les festes infantils, decideixen que aniran al bar de la cantonada sense treure's la disfressa i fer allà la festa de comiat.
Unes cerveses i com a «extra», unes bosses de patates i unes olivetes; seran el càtering adequat per l’esdeveniment i aprofitaran per fer una bona partida de pòquer, com les que fan de costum, mentre esperen el torn de la feina. Els tres amics, ja conxorxats prèviament entre ells, decideixen que aquesta vegada tindran mala sort i males cartes i faran el possible, perquè l’home que treballa fent de gos a les festes infantils i que avui es jubila , guanyi totes les mans i tots els guanys, i així arribin a la seva butxaca ; doncs bé saben els companys, que el seu petit orgull li impediria d'acceptar-los diners, com a regal de comiat.
Entre cerveses, olives, jugades de cartes manipulades i amb la música de fons d’uns pobres cantants anomenats, (em sembla), «Els Amics de les Arts» , (no sé pas si gaire coneguts) ... passen les hores de la vetllada, rient de tant en tant per la mala traça de les jugades, contant-se velles anècdotes de la feina, de com divertien als nens i nenes en les celebracions d’aniversari i fent feliç a alguna mare que, enduguen-se'l agafat de la ma  al quarto de planxar, li regalava escenes difícils d’explicar
Acaba la vetllada i els quatre homes que treballen fent de gos a les festes infantils, és prometent (tots saben que en va) , que es retrobaran almenys un cop al mes per fer una bona partida i explicar-se la vida i com els va.
L’home que treballa fent de gos a les festes infantils i que avui es jubila, arriba al seu petit apartament de quaranta metres quadrats, encén el llum del rebedor-menjador-cuina-dormitori-bany i s’asseu als peus del llit.
Ningú l’espera i ningú vindrà. Demà al matí començarà la seva nova vida, ja no treballarà més fent d’home gos a les festes infantils, però la seva vida serà tant o més precària que quan ho feia i ja no tornarà a fer feliços a mares, nenes i nens a les festes infantils....
Per això i sense esma per treure's la disfressa de gos, beu un got d’aigua de la tauleta de nit, acompanyat per les pastilles d’un tub de tranquil·litzants, s’estira al llit i apaga el llum.
L'endemà, l’home que treballava fent de gos a les festes infantils i que es va jubilar ahir, ha trobat una nova feina en un lloc estrany i pacífic.... ara treballa fent d’àngel, en un regne espiritual.

 

Blue instant. Aportació a "Relats conjunts" de Març de 2024.