Una tarda al súper.

 

Banksy, Shop until you Drop

 La Cèlia fa cua a la caixa del súper.
Pensativa, mira el contingut del seu carro... quatre coses mal comptades i alguna més que potser podria ser del tot prescindible, la xocolata és l’últim plaer que no voldria perdre’s.
Aquestes últimes setmanes estan sent dures i difícils per a ella. Sense feina i sense prestació d’atur... l’engany d’aquella última feina en què no la tenien ni declarada, va ser un cop baix per a ella.
Mentre fa cua, repassa els continguts dels carros veïns, ben assortits alguns d’ells i d’altres com el seu, fent més pena que glòria.
Agafa el moneder de la butxaca , l’obre i en mira l’interior... un paper de cinc euros mig rebregat i unes poques monedes de cèntim , que juntes no arribaran mai a fer més de tres euros.
Resignada i enfonsada, el guarda de nou a la butxaca i pensa, pensa.... el cap li va a mil.
.................
Avança cap a la caixa i al seu torn, s’acosta al taulell per dipositar les escasses adquisicions per passar per caixa. De reüll mira la porta de sortida , que s’obre i es tanca davant la presència de compradors que entren i surten.
Un cop ha passat els productes per l'escàner, la caixera els hi va deixant de nou a l’altre costat.
La Cèlia, un cop ha agafat totes les coses, s'entreté una mica fent veure que busca el moneder i amb la mirada posada a la porta que està al capdavant de la caixa, espera el moment precís en què entra una clienta, per estirar el carro i sortir corrents del súper sense pagar.
El cor li va descavalcat i no veu res més que la porta de sortida per fugir d’allà com més aviat millor.
Però , la mala sort que l’acompanya últimament , fa que topi de ple amb una pilona davant la porta de l'establiment. Ella, carro i compres surten volant uns metres enllà.... un cop aterrada a terra, decebuda , mira al seu voltant tot l’escampall que s’ha format i es fixa en la pastilla de xocolata... que, com si fos una broma del destí, ha anat a parar a la seva butxaca per casualitat.
Un guarda de seguretat avança cap a ella ràpidament i cridant l’assenyala amb un dit inquisidor, tot amenaçant-la de què no es mogui, per a després agafar-la pel canell de la mà.... Senyoreta!, Senyoreta!....
...................
Senyoreta!, Senyoreta!, li diu la caixera a la pensativa Cèlia. "És el seu torn, ja ho té tot?" , li demana.
La Cèlia, astorada i fora de lloc, avança cap a la caixa, treu els productes del carro i els posa al taulell, on la caixera els fa circular per davant l'escàner.
Tot seguit, la Cèlia els va recollint de nou en el seu carro, mentre de reüll es fixa nerviosament en la poca distància que hi ha fins a la porta de sortida.
A darrere seu, a la cua de la caixa, una senyora gran l'està observant mentre espera el seu torn i endevina els seus pensaments.... somriu per a si mateixa i li diu a la noia: «Cèlia, ves tirant cap al cotxe, que jo ja acabo de pagar!». La Cèlia redreça la seva mirada, de la porta de sortida cap a la cua de la caixa. Sorpresa, no entén res del que passa, però li surt un dèbil i entortolligat: «d'acord, te... t’espero fora!» i se’n va cap a la sortida."
Desconcertada pel que ha passat, encara es torna a girar un cop més cap a la caixa, pensant en com podia saber el seu nom, aquella senyora desconeguda i veu que a la caixa ningú més hi fa cua, només es veu a la caixera que està fent broma amb una altra dependenta i ni s'adonen de què la Cèlia les mira pensativa. Ningú més a prop.
Un sospir surt dels seus llavis i amb els ulls humits, abandona el supermercat.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Març 2025.

A l'esmorzar ,

 

Zinaïda Serebriakova, 1914, За завтраком  

Érem tots tres, asseguts a taula a punt per començar l'esmorzar.
La mare ja omplia el plat del Joan , mentre la Rosa , com sempre feia, li treia la pols al seu plat.
Jo, em vaig girar cap al darrere, mentre la Rosa, també feia el mateix gest i en Joan, aixecava la mirada, tot dubtant entre el plat que s’omplia o el que miràvem els altres.
Va ser en aquell moment, que vam notar l'olor que anava emplenant l’espai del menjador.... una olor insistent i desconeguda, però no tant com vaig pensar al principi.
A poc a poc, em van començar a rondar pel cap olors que tenien ressemblances amb aquella que notava.... em feien viatjar més aviat que tard , cap a la pastisseria del davant de casa, però que, a aquestes hores encara no era oberta al públic.
Vam mirar a la mare com interrogant-la sense paraules i ella va somriure a l'instant en adonar-se'n , per immediatament fer-nos espavilar a menjar-nos l'esmorzar , aviat seria l’hora d'anar al col·legi i no podíem fer pas tard!.
Aquell matí , la mare estava de molt bon humor , ja que la nit abans havia arribat l’àvia de Vilanova i en les dates que estàvem, volia dir que alguna cosa bona passaria.
Al migdia i ja de tornada d'escola , en arribar a casa l'olor persistia i es feia ja molt més evident. La nostra intuïció no anava errada... alguna cosa dolça es coïa a la cuina, de mans de l’àvia i amb la mare fent-li d’ajudant.
La taula ja era parada i no, com un dia qualsevol, tot i ser només dijous!. 

A l’ordre de renteu-vos les mans i asseieu-vos a taula que el dinar ja està a punt i no si valen romanços!, tots vàrem córrer a complir les normes de la mare i un cop ja en posició d’atac al voltant de la taula, va començar la desfilada gastronòmica d’aquell dia que es feia especial per moments.... D’entrada, una amanida amb xató , per segon, truites de botifarra d’ou, de mongetes i de cigrons van anar omplint la panxa que avui semblava desfermada i per postres, descobrirem les sorpreses!.... coques de llardons i finalment les merengues !!....
En aquest punt, l’àvia ja satisfeta va anunciar-nos el motiu d’aquell tiberi ... Aquell dijous, era el Dijous Gras i això indicava l’inici del Carnaval i d’una setmana especial en què es permet menjar tot allò que una setmana després, amb el Dimecres de Cendra, iniciant la Quaresma, ja no es podrà menjar i restarà prohibit !..... i mentre tots escoltaven embadalits l’explicació de l’àvia, la mare molt múrria ella agafà un parell de merengues i ens l'empastifà al bell mig del nas a la Rosa, al Joan i a mi mateix.... i fins i tot al pare !. Entre riures i crits, l’àvia va fer el mateix i n'empastifà una altra a la cara de la mare !... la batalla era servida, com bé va recordar la mare dels dies en què encara vivia a Vilanova !!.
A partir d’aquell any, tots teníem ben marcat al calendari la data del Dijous Gras !!.

 

 

 Blue instant. Aportació a Relats conjunts de febrer 2025.

Missatge secret.

François Boucher, 1767, Le courrier secret

 

 

La Laia feia un descans a la font del bosquet, quan va rebre la visita de la seva coloma missatgera.

Feia temps que esperava una resposta als seus missatges secrets. Missatges escrits a un amor que es feia pregar més del que ella havia previst o almenys, això en pensava.

Avui, finalment tornava la coloma amb un missatge lligat a la seva pota. No so acabava de creure !, amb les galtes envermellides i una mirada blava , clara i un xic humida, va disposar-se a llegir la missiva anhelada, que tremolava entre les seves mans.

« Estimada Laia. Permet-me la llicència d’anomenar-te així després de rebre les teves cartes amoroses i que han fet esvalotar la meva existència més del que et puguis imaginar.
Per començar, et diré que disculpis la meva tardança a respondre’t. No ha sigut pas per voluntat, tot el contrari !... ho volia fer a cada escrit teu que rebia, però la colometa sempre se m’escapava de les mans i no vaig aconseguir mai, fins avui, que li he parat una trampa perquè no s’escapi i he pogut a la fi lligar-li el meu paper de resposta a la seva pota, complint d’aquesta manera el nostre doble desig d'enviar i rebre notícia.
Durant aquestes setmanes m’has fet ballar el cap dia i nit pensant en qui seria aquesta Laia que tant sospira per mi i en vol al seu costat. Tímid i vergonyós com soc de mena i sense poder contestar-te abans per esbrinar el misteri, vaig començar a pensar en les possibles enamorades secretes.
Vaig pensar que potser eres la noia del supermercat, que sempre té aquell somriure i mirada dolça mentre vaig passant els productes per la caixa... potser si !. Em vaig armar de valor i amb un bon ram de flors a la mà, li vaig fer la pregunta del misteri. La seva mirada va canviar de sobte i avisant al vigilant de seguretat em va fer fora tota airada i a més em va fer pagar el ram de flors, insistint a dir que era de la secció de floristeria.... jo, per no violentar més la situació li vaig pagar religiosament, tot i saber que les havia recollit al balcó...de la veïna !.
Passat l’ensurt, uns dies després vaig fer un nou intent amb la dependenta de la fleca de pa, que tímida com un servidor, va refusar el meu amor molt educadament i ara, cada cop que hi vaig a comprar, se’n va de pet al magatzem per no veure’m!.
Anava de mal a pitjor, i se'm va ocórrer que potser series la bibliotecària !... és molt atenta, tot i ser un pèl seriosa , potser era la resposta. Un cop més , després del meu requisit, em va mirar molt inquisitiva i assenyalant-me el cartell de «Silenci», en va fer un gest amb la mà ...com indicant que fes via, que no l’emprenyés més !.
La veritat és que, després de fer el ridícul un cop i un altre.... ja he d'anar a comprar al poble del costat !, se m’acabaven les idees i en un últim intent, vaig pensar en la noia del gimnàs... una que fa la mateixa classe de zumba que jo i que sempre se'm planta al meu davant i... vinga remena, remena.... sempre acabo distret i perdent el fil de la monitora !., però per sort meva, vaig recordar a temps, que també fa classes de kick-boxing i decididament, vaig deixar-ho córrer, va ser millor !.
I finalment, amb la teva darrera carta vaig veure la solució a l’entrellat !.... llegint les teves últimes paraules, vaig adonar-me del fet que el destinatari del teu amor havia de ser un altre.
M’escrivies «... Àngel meu, Rei del meu cor...» i va ser-ne la clau !....jo, no em dic pas Àngel ,em dic Joan i no soc monàrquic tampoc.... així doncs et pregaria que facis servir una altra forma de contacte amb el teu amor secret o bé li fas un curs d’orientació a la colometa, perquè encerti bé el seu destí ... i jo, seguiré amb la meva vida grisa i monòtona , però sense sobresalts ni perills corporals.
Salutacions, estimada Laia !.»

La Laia no sortia del seu desconcert... "serà possible !!, no m’ho puc creure pas !!...."

Així que optaria per canviar de plans, adéu, colometa i benvingut pla B !.

Amb la seva disfressa de Mata Hari baixaria les quatre escales fins al pis de sota de casa i amb l’excusa de: «No tens una mica de sal per deixar-me?», un clàssic que mai no falla !, li faria treure els dubtes i la timidesa al maldestre d'en Joan.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de gener 2025.

"Volare !".

 

"Sobre la ciutat" de Marc Chagall, 1918.

 

 Tot fent una passejada pel bosc d'aquí a prop de casa, per cremar els torrons i intentar complir amb un dels meus propòsits pel nou any, caminar més!... va que em trobo a la meva amiga Blanca asseguda a l’ombra d’un pi , amb cara desconsolada i plorosa i el cap tot embenat!.
- «Però, Blanca ! ...què t’ha passat ?. I que hi fas aquí , tan trista...»
- « Ves !... una colla de desagraïts , això és el que són tota aquella trepa !...»
- «... perdona , Blanca, però no ho entenc...»
- « Ves que un dia, mirant la televisió al vespre, vaig tenir una gran idea !... com no trobava feina pels voltants, se’m va acudir de muntar una escola de vol sense motor !... havia vist molts tutorials a les xarxes i no es veia massa complicat. I a més, els esports d’aventura ara que estant tan de moda per aquí la muntanya, segur que tindria bona acollida i tampoc exigia de molta inversió...
Així que decidit !.... unes quantes fulles de publicitat repartides pel poble i quatre anuncis a les xarxes socials i va ser un llançament llampec i exitós !.
Al cap de pocs dies, ja tenia les places exhaurides i les classes van començar. El primer mes, com és natural , van ser les classes de la teòrica... donant tota la informació de seguretat, maniobres de llançament, vol i aterratge ,vestimenta adient ... En fi !, tot el que cal saber. Tot el grup estava d'allò més emocionat, veient com n’era tot plegat, de senzill i divertit.
Iniciant el segon cicle del curs, arribava la part pràctica del curs i la més desitjada, és clar !.
Així que de bon matí, vam anar tot el grup muntanya amunt, cap al turonet de l’àguila. Des d'allà , la sortida per volar seria esplèndida i podrien volar per sobre del poble amb unes vistes fantàstiques !.... Però va ser llavors que, inesperadament per a mi es va torçar la cosa...
Els tenia ja a tots preparats, amb els seus cascs, motxilles, mòbils i altres coses que se’ls havia ocorregut portar amb ells, que vaig començar a repartir-los un «Red-Vol» a cadascun d’ells... la beguda que els faria «volar» a tots i els hi vaig dir: Au, ja us podeu llençar del turó i recordeu bé la teòrica !, que tingueu un bon vol !!.
A l'instant , em van mirar tots amb cara de pomes agres i em van llençar les llaunes de la beguda al cap ... ni un va fallar el tir, quins ovaris !!.... i van girar cua i se’n van anar tots, sense deixar d'amenaçar-me amb denúncies i querelles.... no vaig entendre res !.... a l’anunci de la televisió ho diuen i repeteixen tot el dia i ningú s’ha queixat mai.... deu funcionar, no ?....és que no entenc res !!.... i ara estic pitjor que abans de començar, sense feina i arruïnada...».
-».... !?!?.... bé, Blanca.... això…mmm vaig tirant, eh !.. que et milloris....ja ens veurem...... «.

 

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Desembre 2024.

Brindem pel Nadal !.

 

 

 

Parla’m d’aquells dinars de Nadal,
d’aquells dinars familiars,  
d’aquelles llargues sobretaules.

Parla’m dels poemes i cançons,
que destrossàvem sense por
enfilats a la cadira.

Parla’m de les nits a casa dels avis,
quan cagàvem el tió
amb tots els cosins.

Parla’m d’aquell enorme pessebre,
que era molt més gran que jo,
quan era un marrec.

Brindem pel Nadal,
brindem pels records,
brindem pels amics que ja no hi són,
brindem per un any ple d’il·lusions!.

Parla’m de les tardes al teatre,
quan veiem els pastorets,
qui era en rovelló?
qui era en lluquet?.

Parla’m d’aquelles nits de desembre,
quan nevava cada nit,
i per fred dormia al vostre llit.

Parla’m dels torrons que m’agradaven,
dels avets engalanats,
dels carrers il·luminats.

Parla’m de les cares que posàvem,
quan veiem passar els tres reis,
amb els nostres regals.

Brindem pel Nadal !!

⭐✨⭐

Cançó de Miquel Abras.

Bon Nadal a tothom !!! 

"Interior de taller", un quadre molt rentable !.

«Interior de taller» (Ramon Casas – 1883)

 

   De bon matí i esmorzant una llesca de pa amb sobrassada, acompanyat d’un porronet de vi; en Ramon, assegut en un tamboret al seu taller, rumiava que rumiava, entre queixalada i queixalada.... - «amb els pocs quadres que pinto i encara menys els que venc, no en tindré mai per una bona mariscada!».
I vet aquí que se li va acudir de netejar una sala que no feia cap servei, a l'interior mateix del seu local amb la nova idea de donar classes de dibuix i pintura al personal.
- «Almenys, si hi faig clientela , els ingressos augmentaran, poc o molt....».
Dit i fet, un cop enllestida la neteja i posat una mica d’ordre, convidà als seus escassos «mecenes» i clients amb recursos a qui els havia fet algun retrat, a la inauguració del nou taller interior.
El dia acordat va arribar en un tres i no res i els seus convidats van fer acte de presència, tots ells molt ben acompanyats amb les seves parelles; i només entrar ja van fer grans lloances de les meravelles pictòriques del seu amfitrió que els va rebre amb els braços oberts.
El taller lluïa força amb les llumetes, garlandes, globus i alguns detalls més d'attrezzo que hi va posar com a decoració. La música de fons d'una ràdio ben col·locada estratègicament , animava la festa amb música de ball i la tauleta del refrigeri, amb begudes i alguns canapès «baratets» va tenir força acollida.... - «quina gana, aquesta colla!».
L'alegria i la xerinola de la festa anava en augment i va fer que les parelles s’animessin a ballar i tot, encoratjades per la música, els vinets i els licors.
En Ramon, aclaparat per l'èxit de la inauguració va pensar que havia de guardar-ne un bon record del moment i dit i fet, va disposar el cavallet, la tela i les pintures a un cantó del taller, a fi de traspassar les imatges de la realitat al seu llenç blanc... -» quina bona obra en sortirà!».
Però va succeir un contratemps, amb el que en Ramon no si havia fixat.
Els «mecenes» convidats es van adonar del quadre que enllestia ràpidament i amb gran realisme el pintor, amb tots els detalls de l'escena i dels personatges que anaven dansant amb les seves parelles.... i va ser llavors que, dissimuladament, ara un, ara l’altre... s'acostaven al Ramon i tot lloant la seva obra, afegien un comentari que es va anar fent comú en tots ells, i que era: -«el quadre quedarà molt més bé si jo no hi surto, que soc poc afavorit de figura...», tot acompanyant les seves paraules amb una generosa gratificació monetària i que amb un gest ben dissimulat, anava a parar a la butxaca de la bata del pintor.... i és que les parelles , no eren les seves esposes!... amb l’excusa de la festa, els "mecenes" la volien fer més "rodona" i els van acompanyar les seves amants.... i les imatges al quadre els deixava al descobert.
I així, un a un, van anar desfilant per darrere del pintor i aquest anava esborrant personatges del quadre al mateix ritme amb què la seva butxaca s’omplia..... finalment, i ja acabada la festa, en Ramon va observar que la seva obra, a la fi , sí que reflectia prou bé l'escena de la inauguració del nou taller interior i que ara ja estava buida d’invitats, com mostrava també ara la pintura; només «l’escenari» era el mateix.
Tot i això , va fer un bon somriure.... mai n’havia tret tants diners per un quadre, sense ni tan sols , haver-lo venut!.

 

 Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Novembre 2024.

Impressions a la sortida del sol.

«Impressió, sol ixent» (Claude Monet – 1872)

 

  El Museu de la Ciutat es preparava per fer un petit homenatge a una de les seves mecenes.
Madame Florence , amant de l’art de la pintura i que de jove, fins i tot, havia posat per a pintors amics de la regió; va anar fent al llarg de la seva vida, una bona col·lecció personal d’obres , tot i que la majoria d’elles no van aconseguir mai, una gran valoració en els circuits artístics.
Amb una joventut plena de vivències i relacions infinites, no pensava pas, que a la seva vellesa es trobaria amb una vida tan distant de tothom i que seria oblidada per tanta gent coneguda i algunes, estimades.
Sense família i sense fills.... al saló de casa seva, pensava que què se’n faria d’aquells quadres , tan volguts i de gran valor sentimental , únicament per a ella ... el dia que faltés. Tot aniria a parar al mercat de vell o segona mà , després que el propietari de la casa , la fes buidar i netejar.... Amb el que li donessin , potser l’hi arribaria per pagar l’operació, qui sap !.
Va ser la Manuela, una assistenta per hores molt «salerosa» i coratjosa, que durant un temps la va ajudar en les feines de la llar, la que li va donar la idea.
-»Madame Florence, qué pena que estos cuadros tan bonitos se pierdan ves a saber dónde.... y con las histórias que hay detrás de cada uno de ellos !.... lo mejor sería que los dejase al Museo de la Ciudad !, allá sabrán reconocer su pequeño valor y serán un recuerdo de su complicidad con el arte. No deje que todo esto se pierda, Madame !».
Aquest comentari la va fer replantejar la situació i tot i que no tenia cap herència per deixar a ningú, va fer el pas de cridar al notari i fer donació de totes les pintures al Museu de la Ciutat el dia que ella, ja no hi fos.
Al cap de pocs anys i de misèria creixent, Madame Florence va tenir, fins i tot, que prescindir , ben a contracor, de la Manuela, que més tard va entrar a treballar al servei de neteja del museu i va haver d’optar per una assistenta social que només venia un cop a la setmana.
A partir d'ençà que, els dies es tornaren silenciosos i grisos, com en un dia plujós a París. La melancolia i la nostàlgia van fer fora a l'alegria i els projectes d’aventura i amb elles ,amb el temps, va anar fent acte de presència el vel de la mort, que volia embolcallar-la com una heura que es va aferrant al seu mur ....
Finalment, una matinada , Madame Florence va fer la mort de les tres esses.... en solitud, de manera sobtada i serenament, mentre dormia. A l’enterrament, poca gent hi va assitir... la Manuela, el director del Museu i algunes beates habituals de la parròquia.
Tal com ella havia previst, els del Museu van venir ràpidament a recollir la col·lecció d’art i el propietari de la casa va fer buidar i netejar la llar, fent portar tot el que hi quedava al mercat de vell , amb la intenció que li sortís l’operació ben econòmica i potser, amb algun benefici per la seva butxaca.
Al Museu van revisar la modesta col·lecció de pintura, tot pensant en si en traurien profit d’exposar-la o bé, arxivar-la al magatzem de les obres oblidades.
Però la col·lecció tenia una sorpresa oculta, un Monet s’amagava tímidament entre les pintures donades.... «qui s’ho hagués pensat !!....» al veure’l, el van alabar àmpliament , deixant constància entre els experts allà reunits, dels tènues colors de l’obra que descrivien perfectament aquella boirina de les matinades al port, colors que com un tel, emboiraven la imatge de la sortida de sol !.... «aquest sí !», el posarien en un lloc ben destacat del museu , tot fent constar el nom de la benefactora , «no sigui dit , que no li agraeixen sobradament el «regal»!».
De matinada, unes hores abans de l’obertura del museu i de l’exposició-homenatge a Madame Florence, la Manuela feia el seu torn de neteja habitual i en arribar a la sala principal i davant del quadre de Monet , que ella havia vist tantes vegades al dormitori de la Madame, es va apropar i observant-lo bé, mentre feia una ganyota amb la seva cara, va passar-hi un dit acuradament ... i no va poder més que exclamar : -«...pero bueno !.... ce n'est pas possible !!...ay, si lo viera la Madame !!».
I sense poder evitar-ho va agafar el drap i l’ampolla de netejador i li va treure tota la pols i brutícia, que amb els últims temps i sense cap cura, havia anat agafant la pintura.
-»Ahora si !...éste es el cuadro màs querido de Madame, el del amanecer que rejuvenecia sus pensamientos cada dia al levantarse.... À votre santé, Madame !!».

 

«Impressió, sol ixent» (Claude Monet – 1872)

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts d'Octubre 2024. 

El matí després del diluvi.

 

«El matí després del diluvi» (William Turner – 1843)

 Després de gairebé tres anys sense un dia de pluja, diguem-ne «decent», tan sols algun xirimiri o quatre gotes mal contades, aquella tarda, finalment el cel ens feia el gran regal d'una senyora pluja, amb totes les lletres !. Quan van començar a caure les primeres gotes, hom va girar el cap i la seva mirada cap al cel grisós ple de núvols que s'enlairaven com castells amb folre i manilles... cap amunt, cap amunt !.
De mica en mica i sense pausa, es va animar l’aiguada, que es va anar fent més intensa. Els més joves fins i tot ballaven sota la pluja, ben xops com anaven...i el mossèn, ben arrecerat a sota el portal de la sagristia, li comentava ben orgullós a la seva assistenta, que les rogatives fetes a la patrona de la ciutat, havien fet efecte i la Verge, ara els hi atorgava el fruit desitjat en les seves plegaries.
Els carrers començaven a omplir-se d'aigua. Primer de tot van ser els clots dels carrers, que l’ajuntament mai no es decidia a reparar i tot seguit el mateix carrer ja anava ple de banda a banda, fent-se invisible. Les canonades del clavegueram també es van omplir tan de pressa que no donaven l'abast i l’aigua emergia per reixes i tapes, unint-se amb les aigües dels carrers.
Allò ja començava a fer patir a uns i altres mentre veien com l’aigua anava pujant de nivell.
Jo, que havia estat observant-ho tot des de davant de la botiga que anava a visitar per aconseguir una bona comanda dels meus productes, també em vaig començar a posar nerviós.... ja amb l’aigua fins als genolls, notava que la força del corrent de la riuada, intentava de fer-me bellugar de lloc.... la meva maleta de mostres no va tenir tanta sort i molt aviat la vaig veure flotant carrer avall i topar amb una paperera, que la va fer obrir deixant escapar del seu interior calces, calçotets, camises de dormir i algunes picardies... no ho vaig dubtar !, d’un salt em vaig aferrar a un arbre esquifit que tenia al davant i vaig pujar tan amunt com vaig poder.
D’allà estant veia com la inundació anava fent curs i el nivell de l’aigua , no parava de pujar i pujar.
Des dels balcons, la canalla cridava i feien gresca, veient com pel mig del carrer Major, començaven a passar cadires i taules, del bar de més amunt; després alguns mobles i fins i tot una nevera...i després, l'apoteosi !...els cotxes i furgonetes que estaven aparcats pel carrer ... i tot cap avall, cap avall, que fa baixada !.... la quitxalla estava ben excitada amb l’espectable, fent juguesques a veure quin cotxe arribaria primer a la cantonada...
Al carrer de dalt no s’hi veia tanta animació...com fa pujada, només hi havia algun avi darrere els vidres del balcó que anava pensant quant temps trigaria l’aigua a arribar al seu portal.... sí, era més avorridot i realista !.
A mesura que passava el temps, allò anava de mal a pitjor.... fins i tot , de cop i volta, la música dels altaveus de la plaça, que l’ajuntament havia posat per animar la festa van fer un soroll estrany « grlulululu..» i van emmudir de cop i ja només va regnar el so de les aigües campant a tort i a dret, pels carrers de la vila. Jo, ja vaig començar a pensar que Sant Pere, que té totes les claus del cel, no aconseguia trobar la que tancava aquella tromba d’aigua...
Ara, que l’aigua ja m’arribava gairebé al coll i com l’arbre feia figa , ja em veieu resant un parenostre i acomiadant-me d’aquest món, que veig que està a punt de passar-me per davant un contenidor dels plàstics, que anava ballant dins l’aigua cap a mi. Sense pensar-m’ho un moment, espero que arribi al meu costat i m'hi llenço de cap a dins, per sort estava bastant buit i tenia espai de sobres. I allà dins, acomodat com vaig poder i traient el cap per l'obertura, vaig gaudir del meu creuer selecte per tots els carrers i places del poble per anar a parar de pet cap a la platja, a on arribava de tot com en un naufragi fatal, però a l’inrevés, aquí veníem tots de terra endins cap a mar !.
La pluja no s’aturava i així va continuar tota la nit , fins que em vaig adormir amb el dolç balanceig de la meva barca ocasional.
El matí després del diluvi, l’aigua ja havia baixat molt de nivell. La platja semblava cal drapaire, hi havia de tot i per a tot arreu i jo, traient el nas pel forat del contenidor vaig poder veure que ja tocava terra,... més aviat, fang !
I en vaig envalentir a desembarcar i provar de tornar cap a casa travessant aquell camp de deixalles.
El poble estava desolat i cadascú a casa seva intentava de fer neteja o ajudant-se els uns als altres, per treure l’aigua i el fang de les cases i netejant la brutícia dels carrers.
Ràpidament, van aparèixer l’alcalde i la seva cort per anunciar mesures especials i una pluja, aquest cop de diners, per ajudar els vilatans a refer-se...davant els periodistes i les càmeres de televisió es veia molt segur d'ell mateix i ben cofoi d'ajudar a tanta gent....
Com tothom ja deu saber, aquesta segona pluja no va arribar mai i l’alcalde , tampoc va tornar a ser elegit i només la solidaritat de la gent va poder disminuir mínimament la desfeta causada pel diluvi i la riuada.
Tres mesos més tard , avui fa un bon sol i ha tornat de nou la sequera.

 

Blue instant. Aportació a Relats conjunts de Setembre 2024.