ArtuR.

ArtuR.
ArtuR Artesania. El meu altre blog , em visites? ;)

19 de febrer del 2018

"Novios per sempre més !" (Aportació a Relats Conjunts).



Recordo vagament... eren els primer anys d'escola , deuria de tenir 6 , o potser 7 anys, quan jugant amb tu al pati , fent veure que dinàvem , em vas sorprendre amb una afirmació inèdita per a mi , en aquells pocs anys que tenia. Et vas asseure tota seria al costat meu , en aquella taula improvisada al pati , una capsa capgirada era la taula , les cadires i tot el demès , plats i vasos... eren del tot imaginaris, però feien el fet i jo, et seguia la corrent. Allà asseguda al meu costat, em vas mirar fixa als ulls i vas dir-me : "Tu, seràs el meu novio per sempre més !"  , i vas deixar passar uns pocs segons , sense dir res , expectant ... jo, em vaig posar vermellet , què volia dir això de "novio" ? , potser alló que deien els grans a la tele ? no sé... però per seguir al teu costat, com sempre, et vaig dir un " ah, vale! " molt fluixet ... la teva reacció va ser un somriure molt lluminós i vas afegir a corre i cuita : " però res de petons, eh ! eeecssss.... " i el teu somriure lluminós es convertir en una rialla que em va desconcertar per segon cop , en pocs minuts... així va ser com es va formalitzar el nostre compromís.
       Uns anys més tard, seguíem estudiant junts , ja era al institut, cap al final de cicle , a punt de fer el pas a la universitat, quan una tarda , mentre fèiem plans de futur  , jo em vaig quedar mirant-te , callat ... només observant la línia dolça del teu rostre , cabells al vent , rebels , i dues guspires de llum preciosa als teus ulls, reies , com sempre ... i te'n vas adonar , de cop , de la meva abstracció fixada al teu rostre , embadalit .... " ei , atontat ! , que et passa ? que tinc alguna cosa a la cara ? hehehe ",  i vas tornar a riure, millor dit, a riure't de mi... no sé encara ni com va ser, que de la meva boca va sortir  un " t'estimo ! " .  Et vas quedar sobtada , amb una rosa a cada galta , que encara et feien més bella . Silenci , només el xiuxiueig del vent que jugava amb els teus cabells rebels i rogents.  Veien-te així , em vas encomanar la teva sorpresa i sense pensar-ho , em va semblar que no era jo qui actuava , vaig voler fer-te un petó als llavis ... el primer que es feria realitat, però en un gest  teu ,inesperat del tot, vas fer sorgir la teva mà , que decididament es va interposar  entre las nostres boques i tot seguit vas marxar. No vaig entendre la teva reacció .Desolat , vaig admirar la teva figura mentre marxaves de mi. Van passar unes setmanes més , i sempre em vas esquivar el tema , no volies parlar-ne... fins que passat l'estiu , una tarda vas dir-me que havies triat una facultat diferent de la meva, que seria el millor per mi.... tampoc ho vaig entendre . Després de tants anys en que vam ser inseparables , ara que et demanava un pas més , tot va canviar.... jo volia estar per sempre més al teu costat , però la teva manera de fer em va dir que no pensaves el mateix. 
      Ara, ja han passat molts anys ... en que hi ha hagut incomprensió , pensaments perduts, soledat... molta soledat .... però també , i sobre tot, hi ha estat present el teu somriure, la teva mirada . Vas marxar, si , però una part de tu , sempre la he dut en mi. Mirant aquesta pintura, en la meva habitació , en que el nostre amic de la escola d'art d'aquells anys juvenils ens hi va reflectir i en la que, pel darrera de la tela, ens va fer una dedicatòria prou eloqüent ; "   Si és veritat que existeix l'Amor,  ningú trobarà millor parella de novios que aquesta ! " ,  i ara, un temps després,  anys després... descobreixo que la dedicatòria té un afegitó , " segurament que si, però no es pot triar entre Amor o Llibertat , la decisió sigui quina sigui, sempre farà mal a algú ... " . Es la teva lletra sense cap mena de dubte .  Ara entenc el perquè de "novios per sempre més!" , si m'ho hagessis dit , t'hauria dit fluixet , a cau d'orella , com un secret... "ah, vale!" , i no t'hagués perdut per sempre... n'hauria tingut prou amb las teves rialles i les guspires brillants dels teus ulls. El meu Amor per tu, també podia ser així de lliure.

Blue instant.

8 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

"Hi ha qui no sap arrelar sense prendre la llibertat als altres", sembla que t'hi hagis inspirat!

M. Roser ha dit...

Molt romàntic Artur, però segur que la parella del relat eren més eixerits que els del quadre, que fan una bona fila els pobres!!!
Bona nit.

artur ha dit...

No ha sigut així, Helena, però és molt encertat !
Salutacions !

artur ha dit...

Segurament si, Roser, aquest parell del quadre se'ls veu molt estirats ! hehehe
Bona tarda !

Elfreelang ha dit...

un molt bon relat!

kleine-trabant ha dit...

Poden passar els anys però les mirades i els somriures sempre queden.

artur ha dit...

Gràcies , Elfree !

artur ha dit...

Cert, Kleine-trabant, els sentiments sempre queden !