ArtuR.

ArtuR.
ArtuR Artesania. El meu altre blog , em visites? ;)

27 de setembre de 2021

El mal de la timidesa.

 


 ... la Beth, era secretaria de  l'ambaixada britànica a Moscou , tenia una vida metòdica i a la vegada, rutinària...tots els dies venien a ser el mateix que l'anterior, com ho seria el següent i l'altre... no era una noia massa decidida, molt tímida i sempre preocupada pel què pensaven els demés. De fet, si no hagués sigut per una companya seva de la feina, no hauria fet mai el pas de marxar a Moscou, si no fos perquè la Suzi la va convèncer de que l' acompanyes en la seva aventura. Vivien en el mateix apartament , però la Suzi , molt més atrevida i desinhibida que la Beth, acostumava a trobar fàcilment algun noi per divertir-se....i com molts cops, acabaven per anar al seu apartament per acabar millor  la festa.  La Beth, en aquests casos, tímida com era i amb lo incomoda de la situació , acabava al bar de la cantonada, llegint algun llibre, mentre es prenia un cafè .  Va ser aixi, com , un dia i un altre, es va anar fixant en un jove cambrer que allí treballava .... se'l veia molt eixerit i quan s'apropava a la seva taula , per demanar la comanda, acostumava a posar-se una mica vermell i alguns cops , fins i tot li tremolava la veu....això, a la Beth , li feia treure un somriure , que reprimia ràpidament.... i poc a poc se'n va anar enamorant d'ell. Però la seva timidesa , la seves pors, no li deixaven donar cap pas, sempre pensava : " quan avui vingui, li faré un gran somriure i li preguntaré el seu nom ".... d'immediat es deia : "però què dius, es pensarà que ets boja!".... Un dia i un altre, arribava al bar, seia a la taula, veia el cambrer acostar-si , amb una mirada que no li podia sostenir, i tota nerviosa, demanava un cafè....al instant, ell , li servia la comanda acompanyat del tiquet del compte a sota la tassa i amb un somriure als llavis, es retirava al taulell........
I va arribar un dia, que desconcertada en seure's a la taula , va advertir un nou cambrer al taulell...en acostar-si per prendre la comanda, no va poder més i li va preguntar per l'altre noi.... Ah ! el Peter !!...ha tingut que marxar ...ha iniciat el servei militar a la marina.... trigarem molt temps a tornar-lo a veure , això si no es que si queda !!......  La decepció va ser molt gran per la Beth, que va veure esvair-se la oportunitat que un dia i un altre esperava...  La tristesa la va envair de tal manera, que no va poder mes  que demanar el tiquet per pagar i marxar a casa... i poder plorar la seva desil·lusió . El cambrer , estranyat, va preguntar-li : "el tiquet?" .... si no en done'm mai a ningú !....cobrem i ja està !!....La Beth, estranyada per la resposta, va pagar la consumició i va marxar .  Pel camí , pensant i pensant, es va adonar que encara conservava alguns tiquets a la seva bossa ... no se'ls havia imaginat,  eren reals !.... i els va buscar i allà,  al fons de la bossa,entre bolígrafs,llibretes i mocadors.... en va trobar uns quants....els va agafar un a un i els va anar traient per mirar-los..... i va ser llavors , que amb ells entre les seves mans....va començar a plorar sense mida, adonant-se de tot , quan ja era massa tard......... 
En cada un dels tiquets, pel darrere, en Peter li havia anat escrivint l'amor que sentia per ella, deixant-li notes..... perquè l'esperés al plegar de la feina, per sortir una nit amb ella, per parlar una estona,..... fins l'ultim d'ells.... en que li deia que si aquella última nit no l'esperava al acabar la feina, ell se'n aniria per sempre més, per no tornar mai, ja que el seu amor era rebutjat per ella,  un dia i un altre ........
 

Blue instant.  

14 comentaris:

sa lluna ha dit...

Quina pena que em fa! Quantes històries s'han trencat abans que comencin per la timidesa.
Un relat molt ben escrit. Enhorabona!

Aferradetes, Artur.

Luz ha dit...

Qué triste artur... Cuántas escenas parecidas se dan en la vida ya sea por no atreverse o por no estar atentos.

xavier pujol ha dit...

La tenacitat (i l'esperança) és l'últim que s'ha de perdre.

Eric Lavergne ha dit...

Que triste...como todas estas oportunidades por algo tan esperado y que nos perdemos...Saludos.

Anna Babra ha dit...

La manca de comunicació juga males passades. I les obsessions i la tossuderia també.

Bon relat.

Anna Babra

Carme Rosanas ha dit...

Com pot ser que a algú li passin tants tiquets per els mans sense llegir-los? Quina pena! Jo que sempre dic que llegeixo, sempre, tot el que se'm posa per davant, ara, més que un vici, un costum o un defecte ho consideraré una gran virtud. Quan tot ja sembla perdut, poca cosa es pot fer... les pors i les timideses ens maten poc a poc...

A aquest pobre noi, no li va ni passar pel cap (a mi tampoc) la possibilitat que ella no hagués vist cap desl seus missatges. No hi ha dret.


Però opino com en Xavier, tenacitat i esperança i ara li toca a ella de localitzar-lo, i de reparar el desastre. Apa Beth, a buscar-lo! Ànims i amunt!

M. Roser ha dit...

Ai, ai, no es pot ser tan tímid en aquesta vida, dons per culpa dela timidesa la seva història d'amor, no es pot dir que acabés de cap manera, ja que tan sol ni va començar...I és que els trens només passen una vegada i no es poden deixar escapar! Però ves a saber, potser quan torni de la marina coincideixen passejant pel passeig marìtim!!!
Bon vespre amb bon humor, Artur.

Núria L. Aroca ha dit...

Ai! Com és que va llegir els tiquets abans? Tot i que ell també podia pensar que no els llegia, com ha dit la Carme. En resum, la timidesa, la inseguretat i les pors d'un rebuig juguem aquestes males passades i fa que es perdin oportunitats.
Molt bon relat, malgrat el final i tota la trama, però ben expressat, d'aquells textos que et deixa amb una tristesa i desil·lusió a dins.

Bon divendres, Artur

artur ha dit...

Us dono la raó a totes i tots , la timidesa es un fre per als desitjos i millor, passar una mica vergonyeta , que no pas deixar perdre una oportunitat que potser no es tornarà a donar mai més.... a ser valentes i valents !!.
Salut per tothom :)

R's Rue ha dit...

😊

Helena Bonals ha dit...

M'agrada moltíssim, tot i que és molt trist! Les males interpretacions, la timidesa, la cognició negativa, fan molt de mal.

Tiffany ha dit...

Buen relato Artur.


Saludos desde Plegarias en la Noche

Teresa Duch ha dit...

Ostres, Artur! Història romàntica i trista que m'ha tocat el cor. I amb alguna cosa a aprendre: no reprimeixis mai allò que et demana el cor. Si passa l'ocasió, mai més no torna.

artur ha dit...

Els amors impossibles, tendeixen a ser tristos i melancòlics , donat la seva dificultat i si no tenim coratge i una mica de "poca-vergonya" , no te'n pots en-sortir amb alegria .
Gràcies pels comentaris, Teresa, Tiffany i Helena , bona tardor ;)