Mira que bé , no! . Acaba l’estiu i ja no en vols saber res de mi.... Em vas dir que t’havies enamorat de mi només veure’m , que quina preciositat, que quina línia més atractiva.... que no et separaries més de mi ! , tot eren alabances !., i ara, apa ! Tu cap a casa teva i jo cap a la meva, desagraït ! . Jo que ho he fet tot, per satisfer les teves necessitats.... jo, que m’he posat a mil revolucions , només per tu ! , que ja no sabia on tocava....!
... la Beth, era secretaria de
l'ambaixada britànica a Moscou , tenia una vida metòdica i a la vegada, rutinària...tots els dies venien a ser el mateix que l'anterior, com
ho seria el següent i l'altre... no era una noia massa decidida, molt
tímida i sempre preocupada pel què pensaven els demés. De fet, si no
hagués sigut per una companya seva de la feina, no hauria fet mai el pas de
marxar a Moscou, si no fos perquè la Suzi la va convèncer de que l'
acompanyes en la seva aventura. Vivien en el mateix apartament , però la
Suzi , molt més atrevida i desinhibida que la Beth, acostumava a trobar
fàcilment algun noi per divertir-se....i com molts cops, acabaven per
anar al seu apartament per acabar millor la festa. La Beth, en aquests
casos, tímida com era i amb lo incomoda de la situació , acabava al bar
de la cantonada, llegint algun llibre, mentre es prenia un cafè . Va
ser aixi, com , un dia i un altre, es va anar fixant en un jove cambrer
que allí treballava .... se'l veia molt eixerit i quan s'apropava a la
seva taula , per demanar la comanda, acostumava a posar-se una mica
vermell i alguns cops , fins i tot li tremolava la veu....això, a la
Beth , li feia treure un somriure , que reprimia ràpidament.... i poc a
poc se'n va anar enamorant d'ell. Però la seva timidesa , la seves pors,
no li deixaven donar cap pas, sempre pensava : " quan avui vingui, li
faré un gran somriure i li preguntaré el seu nom ".... d'immediat es
deia : "però què dius, es pensarà que ets boja!".... Un dia i un
altre, arribava al bar, seia a la taula, veia el cambrer acostar-si , amb
una mirada que no li podia sostenir, i tota nerviosa, demanava un cafè....al instant, ell , li servia la comanda acompanyat del tiquet del
compte a sota la tassa i amb un somriure als llavis, es retirava al
taulell........
I va arribar un dia, que desconcertada
en seure's a la taula , va advertir un nou cambrer al taulell...en
acostar-si per prendre la comanda, no va poder més i li va preguntar per
l'altre noi.... Ah ! el Peter !!...ha tingut que marxar ...ha iniciat el
servei militar a la marina.... trigarem molt temps a tornar-lo a veure , això si no es que si queda !!...... La decepció va ser molt gran per
la Beth, que va veure esvair-se la oportunitat que un dia i un
altre esperava... La tristesa la va envair de tal manera, que no va
poder mes que demanar el tiquet per pagar i marxar a casa... i poder plorar la seva
desil·lusió . El cambrer , estranyat, va preguntar-li : "el tiquet?" .... si no
en done'm mai a ningú !....cobrem i ja està !!....La Beth, estranyada
per la resposta, va pagar la consumició i va marxar . Pel camí ,
pensant i pensant, es va adonar que encara conservava alguns tiquets a
la seva bossa ... no se'ls havia imaginat, eren reals !.... i els
va buscar i allà, al fons de la bossa,entre bolígrafs,llibretes i mocadors.... en va trobar uns quants....els va
agafar un a un i els va anar traient per mirar-los..... i va ser llavors ,
que amb ells entre les seves mans....va començar a plorar sense mida,
adonant-se de tot , quan ja era massa tard.........
En cada un dels tiquets, pel darrere,
en Peter li havia anat escrivint l'amor que sentia per ella, deixant-li
notes..... perquè l'esperés al plegar de la feina, per sortir una nit
amb ella, per parlar una estona,..... fins l'ultim d'ells.... en que li
deia que si aquella última nit no l'esperava al acabar la feina, ell
se'n aniria per sempre més, per no tornar mai, ja que el seu amor era
rebutjat per ella, un dia i un altre ........
Blue instant.
 |
| "Noia en roig"(2019). Dibuix digital ArtuR. |
 |
| Dibuix digital ArtuR |
