Amb l’última revifada de l’estiu que acaba, la tardor li dóna un acolorit comiat … tal i com es mereix !.
Engalanada per l’ocasió i tot presumint amb una ombrel·la de fulles roges, ataronjades i ocres ..... i fent revolar un cop i un altre la fullaraca que engrogueix als peus dels plataners , la seva ànima escarlata li diu adéu, als dies de sol i verd.
Com cada any, als últims dies de setembre o a molt estirar, als primers d’un octubre naixent, el jardí guanya una gran expectació. Tots bé saben que sense ella , l’hivern creixeria massa... qui vol tant de blanc ? .... i fred, durant tant de temps !.
Avui, la tardor ja tenyeix de grocs als arbres i els fa ruboritzar amb ardorosos carmesins ! .
Tots al jardí ho festejant i grans reverències li fan al seu pas ...
Avui , com cada any, la Irene acompleix el seu somni, gran somni de rerevera... donar llum i existència a la primavera d’hivern ... «Ja he tornat !, aquí em teniu !».
A dins. rere els grans finestrals de les sales, vigilants, infermeres i metges, entre somriures, mirades còmplices i expressions emocionades, tampoc es volen perdre l’esdeveniment....
La tardor, joiosa i eufòrica, ja salta i balla.... pels jardins del sanatori....
«Ja he arribat! «.
Blue instant. Aportació a Lletres i fils #8 de la Núria Lorente.
8 comentaris:
La tardor, boja o no, sempre ens sorprèn.
Una prosa plena de poesia, amb un final inesperat.
Molt bona la teva proposta, Artur.
Aferradetes.
Qué belleza artur, las hojas que en otoño se hacen flores y tiñen los árboles, los bosques, las calles, la mirada...
¿El nacimiento es simbólico o real? ¿Es acaso una vida que se ha sumado a la tuya?
Només veure aquesta imatge ja et fa somiar, és preciosa. I un text igual de bonic, m'agrada això de "primavera d'hivern", avui dia el temps és tan boig, hehe.
Està molt bé Artur, perquè a més ahir era el dia Mundial de la Salut Mental, així que el teu relat és com un homenatge, un record.
Moltes gràcies per participar, salut!
Has fet una molt bonica descripció de la tartdor, i com que a mi m'agrada tant...
Em sembla que tots els seus colors m'han envoltat de nosàlgia!
Bona setmana, Artur.
Doncs la tardor per a mi és molt més depressiva que no pas eufòrica! Tot i l'Edat roja de Margarit. Massa curts els dies. Tot i que ara els camps tornen a ser verds, deprés de l'estiu que són el Sàhara.
Molt i molt original la teva història!
Agraït pels vostres comentaris !.
Bona tardor i bons somnis !! :)
Que bonito lleno de poesia. Un abrazo
Publica un comentari a l'entrada