M'aturo davant del roser
i...enmig de la tenebra
obscura i trista,
endevino un somriure,
que em dóna llum...
que em dona vida.
...en el meu particular hivern
ha renascut la bella primavera !.
Blue instant.
ArtuR.
ArtuR Artesania. El meu altre blog , em visites? ;)
14 comentaris:
Que bonic aquest poema Artur...Ten poso un de ben curtet:
Sant Jordi
amb el cavall blanc,
sempre salva les princeses
que algun drac vol espantar...
Després, esls regala roses.
Bon vespre, Artur.
Preciós i optimista!
Enmig d'aquest hivern, d'aquesta foscor, trobar un somriure que faci renéixer la primavera és una alegria, una gran esperança.
M'agrada molt, Artur, moltes gràcies per la teva participació.
Bona setmana ;)
La primavera també neix a l'ànima, que és on millor se sent.
Una abraçada.
M'agrada molt aquesta esperança posada en la primavera i en els somriures de les roses. Bona setmana, Artur!
Tan sols la paraula renéixer ja ens treu un gran somriure.
Bonic poema, Artur!.
Aferradetes.
Moltes gràcies, Roser !. Pel comentari i pel regal dels versos, bona setmana !!
Moltes gràcies pels vostres animats comentaris i que facin que la primavera, s'encomani de la vostra alegria !!.
Gràcies a totes i tots ;)
la primavera només pot renéixer després de l'hivern, així com una llum brilla molt més en la foscor... sempre a la recerca d'un equilibri entre extrems. Senzill i bonic...
Bona Pasqua Artur... :)
Gràcies, Maria !. La recerca d'el equilibri , millor que la temptació de caure als extrems.
Bona Pasqua també per tu ;)
Què boniques paraules !!!!!
i es què la primavera convida a fer poemes com el que tu fas.
...a continuar creant.
Abraçades
Quina sort, que et reneixi la primavera! A mi en aquests moments se m'acaba... va com va.
Que bonito, la.primavera es un renacer!! Abrazos
M'aturo davant del roser i...
destrio d’entre els pètals
caiguts al terra
els més eixuts i secs,
els que fan més temps
s’han separat de la flor
i han perdut el color original.
M'aturo davant del roser i...
cerco les punxes més afilades,
sento la fiblada agulla
de la seva punta en la meva pell,
veig la càlida gota vermella
de la sang sortint del cos.
M'aturo davant del roser i...
estripo una fulla de la tija,
la més gran i dentada,
l’embolcallo
dins un paper plegat
i l’amago
en la butxaca posterior
dels vells pantalons
foradats de jardiner.
M'aturo davant del roser i...
veig passar un cop més la vida,
de vegades repetida,
de vegades com un nou jorn,
però sempre
amb un color diferent,
com les roses dels rosers.
M'aturo davant del roser i...
Moltes gràcies pel teu poema , qui sap qui !
Un roser dóna per moltes visions, como bé escrius tu.
Una molt bona aportació la teva, bona setmana ;)
Publica un comentari a l'entrada