A l'esmorzar ,

 

Zinaïda Serebriakova, 1914, За завтраком  

Érem tots tres, asseguts a taula a punt per començar l'esmorzar.
La mare ja omplia el plat del Joan , mentre la Rosa , com sempre feia, li treia la pols al seu plat.
Jo, em vaig girar cap al darrere, mentre la Rosa, també feia el mateix gest i en Joan, aixecava la mirada, tot dubtant entre el plat que s’omplia o el que miràvem els altres.
Va ser en aquell moment, que vam notar l'olor que anava emplenant l’espai del menjador.... una olor insistent i desconeguda, però no tant com vaig pensar al principi.
A poc a poc, em van començar a rondar pel cap olors que tenien ressemblances amb aquella que notava.... em feien viatjar més aviat que tard , cap a la pastisseria del davant de casa, però que, a aquestes hores encara no era oberta al públic.
Vam mirar a la mare com interrogant-la sense paraules i ella va somriure a l'instant en adonar-se'n , per immediatament fer-nos espavilar a menjar-nos l'esmorzar , aviat seria l’hora d'anar al col·legi i no podíem fer pas tard!.
Aquell matí , la mare estava de molt bon humor , ja que la nit abans havia arribat l’àvia de Vilanova i en les dates que estàvem, volia dir que alguna cosa bona passaria.
Al migdia i ja de tornada d'escola , en arribar a casa l'olor persistia i es feia ja molt més evident. La nostra intuïció no anava errada... alguna cosa dolça es coïa a la cuina, de mans de l’àvia i amb la mare fent-li d’ajudant.
La taula ja era parada i no, com un dia qualsevol, tot i ser només dijous!. 

A l’ordre de renteu-vos les mans i asseieu-vos a taula que el dinar ja està a punt i no si valen romanços!, tots vàrem córrer a complir les normes de la mare i un cop ja en posició d’atac al voltant de la taula, va començar la desfilada gastronòmica d’aquell dia que es feia especial per moments.... D’entrada, una amanida amb xató , per segon, truites de botifarra d’ou, de mongetes i de cigrons van anar omplint la panxa que avui semblava desfermada i per postres, descobrirem les sorpreses!.... coques de llardons i finalment les merengues !!....
En aquest punt, l’àvia ja satisfeta va anunciar-nos el motiu d’aquell tiberi ... Aquell dijous, era el Dijous Gras i això indicava l’inici del Carnaval i d’una setmana especial en què es permet menjar tot allò que una setmana després, amb el Dimecres de Cendra, iniciant la Quaresma, ja no es podrà menjar i restarà prohibit !..... i mentre tots escoltaven embadalits l’explicació de l’àvia, la mare molt múrria ella agafà un parell de merengues i ens l'empastifà al bell mig del nas a la Rosa, al Joan i a mi mateix.... i fins i tot al pare !. Entre riures i crits, l’àvia va fer el mateix i n'empastifà una altra a la cara de la mare !... la batalla era servida, com bé va recordar la mare dels dies en què encara vivia a Vilanova !!.
A partir d’aquell any, tots teníem ben marcat al calendari la data del Dijous Gras !!.

 

 

 Blue instant. Aportació a Relats conjunts de febrer 2025.