ArtuR.

ArtuR.
ArtuR Artesania. El meu altre blog , em visites? ;)

24 de febrer de 2021

Tanco els ulls i m'allunyo...

 


 
Benvolgudes amigues i amics , tot el que aquí us relato i podeu llegir ha passat. Els fets, els llocs, els noms....son reals. Alerta ! Algunes de les descripcions podrien ferir la sensibilitat.... com tothom sap, la realitat i la mort, no entenen de sensibilitats.
Com a bon detectiu , m’agrada i m’esforço per posar llum a la foscor .... encara que com diu la meva amiga , «no sé pas quina de les dues t’agrada més...si la llum o la foscor».
Aquella nit, una mica freda i amb algunes gotes de pluja que s'escapaven del cel negre, anava jo, darrera la pista del segrestador, tot un «peix gros» de l’hampa i conegut per les seves «males arts» , que tenia segrestada a la meva companya d’aventures , en una mena de venjança a la que no hi trobava cap lògica... sent la meva col·lega  era del tot raonable que sempre la defensés dels seus atacs maquiavèl·lics, no?...pobre noia, la meva roseta estimada !. Així que tot decidit em vaig dirigir cap el seu amagatall secret, que tenia en uns baixos d’un edifici de la Gran Via, i que vaig saber que utilitzava ell en las seves perverses malifetes, casi per casualitat.... un dia que va demanar dues pizzes per telèfon al restaurant , que ara només serveix menjar per emportar, i en el que hi treballo unes hores per completar una mica el meu sou de detectiu becari i aquella nit, ho va tornar a fer !.
Bé, així doncs , ja el tenia !, sabia del cert on la tenia amagada , doncs la pizza de pinya amb acompanyament de bitxo , només es capaç de menjar-se-la una persona al restaurant... la meva roseta! . Era un senyal, la noia és única donant pistes i ajudant-me en els casos que investigo.
Amb la vespa i les pizzes , ja em teniu cap a Gran Via , 56 baixos primera. En arribar em vaig calar la gorra fins a les celles per no ser reconegut , vaig fer sonar el timbre i al instant s’obrí la porta . El pèrfid des de dins la sala em va cridar «ara vinc!, estic buscant monedes !»..... i aprofitant la ocasió em vaig colar dins de la casa i mirant una habitació i una altre, la vaig veure allà... a sobre una taula, lligada de mans i peus .... en veure’m ella i sense perdre els nervis (no la entendré mai, que sigui tant tranquil·lota !) em va etzibar  « Ja era hora , noi ! Al menys hauràs dut la meva pizza de pinya i bitxo, no!»..... Es que no té remei !!.... en aquest segon d’atordiment inesperat, vaig sentir com el malèfic havia entrat a la habitació i m’atrapava per la esquena, agafant-me els braços i intentant immobilitzar-me.  En aquell moment semblava perdut i tota la operació de salvament semblava que acabaria malament, per culpa de la meva distracció.... Però no ! , respireu tranquils. Just abans de trucar al timbre de la porta, havia demanat reforços al meu ajudant especial, l’Hilari , un petit alienígena , divertit i solitari que viatjava per l’espai i els planetes, en la seva tasca d’ajudar a qui ho demanés,  sense condicions i de manera altruista, per tal de millorar la galàxia i que estava a punt d’arribar !. Amb la seva petita nau , aprofitant que el carrer havia quedat fosc i tranquil , en aquella hora de la nit, va aterrar al costat de la vorera i fent servir la facultat estrella de la seva aeronau, la va camuflar , convertint-la en contenidor, com els que tenia al costat i es va apressar a ajudar-nos a nosaltres, corrent ràpid cap al pis, on em va trobar en plena lluita . Amb la seva pistola paralitzant , va deixar al segrestador d’una peça, com si fos una figura de cera i jo vaig poder deslliurar a la roseta del seu encadenament.
Ja lliures, vam sortir ràpidament tots tres cap al carrer , contents i alegres .... però llavors, un grup de gent va aparèixer  corrent carrer amunt , tot cridant i protestant , perquè la policia els perseguia i va ser llavors, que van començar a moure els contenidors i si ! .... també la aeronau del meu amic i que no sabien  que estava camuflada de contenidor  i els hi van calar foc ! .... quin desastre pel nostre amic ! . La gent va seguir corrents i nosaltres vam quedar astorats davant els contenidors que es desfeien amb el foc , mentre uns agents de la policia van arribar on érem i ens van detenir ....a mi i la roseta, per piròmans i al nostre amic Hilari, per exhibicionista .... doncs al seu planeta, no gasten un «Ticram» en roba !....   i ara , som tots tres al calabós !. Però no hi estem tant malament ! ,tots tres junts de nou ...i ens han posat fins i tot, un fil musical per entretenir-nos.... ara mateix escoltem la meva cançó preferida , una del Roy Orbison que justament, la tinc de to d’alarma al despertador...despertador ? ... !!?*!.... ostres !! el despertador !!!....ja m’he adormit altre cop ....!!!
Com diu la lletra de la cançó que us comentava, "És una llàstima que totes aquestes coses / només puguin passar en els meus somnis / només en somnis / en somnis bells". (De Roy Orbison «In Dreams»).

.


Blue instant. Aportació a Lletres i fils #2 del blog de Núria Lorente.

11 de gener de 2021

Indecisió.



Caminava amunt i avall per dalt del pont , mentre anava donant-li voltes i voltes. Era de bon mati i la fresca del aire no el deixava acabar-se de decidir... Cansat , es va treure una moneda de la butxaca i la va llençar a l’aire.... «si surt cara, endavant !, si surt creu , cap a casa...». La moneda donà unes voltes a l’aire i en caure al terra, va tentinejar dos o tres cops, rodolà una mica més i finalment, es va deixar caure d’un costat.... Cara! . El resultat era clar i contundent . En Joan, va recollir la seva moneda del terra, sempre havia sigut una mica garrepa! , i la tornà a la butxaca.

S’acostà a la barana del pont i mirà cap el fons , a la llera del torrent , que avui precisament no duia ni una gota d’aigua !. Des de un costat de dalt del pont, una noieta l'observava , entre encuriosida i ansiosa per descobrir els següents passos d’aquell noi tant indecís i maldestre....

En Joan, des de la barana , es va anar imaginant el camí que faria .... un salt al buit, l’aire fresc del matí ,clavant-se-li com fines agulles a la cara, mentre anava agafant més i més velocitat ...el nus que se li faria al estómac , que potser el faria cridar.... i els ulls oberts com dos pàmpols , veient el terra aproximar-se ràpidament ! .... per finalment, convertir-se en un ou esclafat a la llera del torrent, no quedaria ni un bocí sencer, segur !!.....

Un gota freda i solitària , va aparèixer al seu front ....els nervis anaven desbocats .... i va ser aleshores, que va notar una coça al cul !.... aquella noieta observadora, no es va poder estar de reprimir-se en el gest i li va donar una patacada amb tota la seva ànima.

En Joan, es va trobar sobtadament en mig del buit, ja no hi podia fer res !.... l’aire fresc del matí, se li clavava com fines agulles a la cara.... com havia imaginat!, anava agafant més i més velocitat.... com havia imaginat!, el nus li va aparèixer al estomac....com havia imaginat! , el crit que volia sortir de la seva gola.... com havia imaginat! I els ulls ,oberts com dos pàmpols, veient el terra aproximar-se ràpidament... com havia imaginat! I a prop de convertir-se en un ou esclafat a la llera del torrent i no quedar-hi ni un boci sencer.... va escoltar un «Ziiip!» a la seva esquena i va notar com la corda es tensava i com si fos una molla metàl·lica, se'l enduia de nou cap amunt, cap amunt.... i es va veure gronxar-se per l’ull del pont , amunt i avall, unes quantes vegades.... fins que a la fi , va anar deixant corda i va tocar feliçment amb els peus a terra.

La noieta, des de la barana del pont , va picar de mans i li dedicà unes paraules... « Ho veus, com no era tant difícil, Joan !».

Blue instant. Aportació a Lletres i fils Gener 2021, de la Núria Lorente

1 de gener de 2021

Bon any nou !!!

 Que tingueu totes i tots , un bon any 2021 i amb molta salut !!!


 

29 de desembre de 2020

La Dama del singlot.

 


Com tots els primers dissabtes de mes, l’Emily surt de la seva cabana al mig del bosc i va amb la seva barqueta , riu avall, cap el poble on es celebrava el mercat tradicional. Allà es ben coneguda com «La Dama del singlot» sobrenom que els vilatans li atorgaren en saber-se el motiu d’aquest gest incontrolable i intermitent del que pateix i que a molts d’ells els hi fa tant de gràcia. Resulta que la jove havia quedat viuda la mateixa nit de noces i que el espant de la mort del seu malaurat marit , li va provocar aquesta reacció i d’ençà fins ara, que no la pogut evitar. Les males llengües diuen que és mig bruixa i que se li en va anar la mà en alguna poció amorosa... altres, més benèvoles , creuen que va tenir mala hora.

La Dama , així que arriba a l’embarcador , deixa els rems i lliga la barca. Les compradores si atansen a veure que hi porta avui.... i els hi ofereix tapissos que ella mateixa teixeix .... «...si voleu un tapís ben bonic , per regalar a la sogra... me'n queda un ! Així que corra !!...» ,proclama al vent amb veu dolça. També porta candeletes, ciris i espelmes , per les beates .... - que ha pispat de la ermita, mentre el capellà feia la becaina .... si mireu bé, veureu que encara ni ha alguna amb la flama encesa !-.... , per les joves amb ganes de implorar els miracles del Senyor, algunes imatges de la Verge i fins i tot alguna creu , que imagineu d’on poden haver sortit... o per la cuina de casa, algun fanalet ..... tot de mercaderies variades que ella mateix fabrica, pispa o troba pel bosc i que l’ajuden a passar el dia a dia....

Però avui, una colla de marrecs volen fer-li passar el singlot de cop, així que dissimulant tant com poden en mig del mercadeig, s'esmunyissen entre les faldilles de les clientes i amb gest ràpid, deslliguen la barca.... i el corrent de l'aigua fa la resta !. De cop i volta la Dama es troba en mig del riu, aigües avall i sense rems ni control , veient com s’apropa als ràpids sense cap mes remei. Així que s’aferra com pot amb les mans a la barca, apalancant-se amb els peus i tancant els ulls i serrant les dents, maleeix als poca-soltes i degenerats que l’han llençada a la seva sort.

Miraculosament o.... per art de màgia, la barca va sortejant roques, salts i remolins i davant la atenta mirada dels vilatans, se’n va sortint prou bé de la situació..... fins i tot, en Waterhouse , el pintor del poble, fa un ràpid esbós per deixar-ne constància del succés.

Finalment, la Dama , recupera la serenor en notar que las aigües s’amansen i la barca es va aturant a poc a poc .

Sana i estàlvia , s’acosta a la vora del riu i el singlot, de nou la sobresalta. ....»ni així ! Brrr....» remuga un dels marrecs..... i a l’embarcador , tothom desfila , mentre en James , Duc de Ràfting , li comenta al Waterhouse, que enllesteix el seu esbós.... aquesta experiència la podríem aprofitar per fer un nou esport al riu, crec que als aventurers els hi encantaria baixar riu avall , com ho ha fet la Dama !...... en Waterhouse , es mira de reüll al James i li diu : «esteu tocats del barret, en aquesta vila!!» ....

L’embarcador finalment queda desert , cada un a la seva ...no se’n parli més !.

.....................................................

L’endemà, però .... els marrecs es van despertar al matí , tot ells, amb orelles i nas de porc a la seves cares.... i amb aquesta imatge van seguir durant setmanes, sense trobar-li cap explicació ...... bé, potser ells no li van trobar , però vosaltres , lectors, potser en tindreu alguna idea ? . Hehehehe......

 Blue instant. Aportació al blog "Relats conjunts" de Desembre 2020.

27 de desembre de 2020

1r. Recital virtual de poemes de Nadal , a Can ArtuR.

 

   Aquí podeu gaudir de un petit recull de imatges, del primer recital virtual de poemes nadalencs que em tingut a Can ArtuR , la vigília de Nadal , amb la participació d'en Xavier, la Carme, Sa Lluna, la Núria, la Roser , la Helena i fent la cloenda del esvent, en Xexu !

   Bones festes !! 


 

23 de desembre de 2020

BON NADAL !!!

 

 



COM ALEGRE CAMPANETA
QUE NO PARA DE SONAR,
AVUI EL MEU COR BATEGA,
PERQUÈ US VULL FELICITAR !!


BON NADAL !!!

15 de desembre de 2020

Tu ets l'instant present.

Tu es l'instant présent from Bruno Alles on Vimeo.

 

“Volies ser-ho tot. El lloc al revés, l’estiu després l’hivern, la foscor i després el verd, el color de l’esperança, per ser nou i estar ranci. Ho volies tot, i llavors ni tan sols ets res. Ets una altra cosa, el jo no sé què , gairebé res, el moment indicible als llavis quan t'endevino, on xiuxiuejo el teu nom ...

Volies ser-ho tot. Però ets millor que això. Ets la ploma, ets el vent, ets el moment present. "
 
Vídeo : Bruno Alles.
Text i veu : Edouard Baer.
Música : Agnès Obel.

18 de novembre de 2020

Cinc retrats.

 

Vilhelm Hammershøi, 1901-1902, Fem portrætter

    En la penombra de la sala  i al voltant d’una petita taula, es reuneixen cinc homes. Un , amb gest reflexiu a una punta, el de més edat de tots. Dos de més seriosos al centre,  amb aire resolutiu i expectants , observant la paret del davant, com si estiguessin observant a algú... al igual que el seu company del costat, que també, observador de qui sap què, però amb una expressió de obvietat a la seva cara , com si es digués a si mateix ...o a algú altre.... «estàs llest , ja pots resar !» .... està impassible i tranquil , amb les cames estirades , com qui jeu al sofà de casa. L’últim dels cinc , acariciant la pipa que té entre els llavis, el trobem assegut en front de tots els altres, a la altre costat de la taula.  Amb calma i parsimònia , va explicant el seu pla d’acció  ,  com si s’estès examinant davant d’un tribunal, talment com ho ferien  els seus alumnes a la facultat.... mentre un núvol blau , casi imperceptible i d’olor prou coneguda per tots , procedent del seu tabac , va fluint sense pena ni glòria, per la sala, fent-la així més pertorbadora.
«Senyors, arribada aquesta situació.... prou coneguda per tots nosaltres i de la que vull recordar amb èmfasis que no podem tolerar més , haurem de prendre la decisió que tenim en ment i executar-la sense dilació !.  El nostre club privat , el van constituir per tenir-hi experiències magnífiques i satisfactòries i aquest ideal no pot veure's traït per res ni per ningú. En Romeo , al inici ens va fer gràcia a tots , rèiem totes les seves gràcies... per això el vam acceptar en el club....  ens divertia força, quan el veiem acotxar-se com si res, entre les cames de la Rita , com si fos el seu preferit... Però , recordeu com es va anar tornant maliciós , fins i tot, gelós , diria jo !....  com el dia que , amagats darrere la cortina, en aquella festa, en Joan i la Rita feien de les seves i en Romeo, s’ho va ensumar i li va clavar les ungles al cul d'en Joan, ... i que encara les du marcades !.... o quan , la Rita ens va fer aquell recital de cuplés ...i en Romeo, per no ser menys , va començar a imitar-la , fent tot de grinyols i rebequeries i vam tenir de deixar-ho córrer.  O tantes situacions més , que ens han trasbalsat  la diversió que volíem. Ha arribat l’hora de fer fora a aquest dimoni , que dic fer fora.... no, no ! ... l’hem de fer «desaparèixer» , no sigui que li doni per tornar i fer-nos la vida impossible a  cada un de nosaltres , ves a saber! « .  Tota la resta del grup assenteix en silenci , donant conformitat a les paraules d'en Lluís.
En Romeo, el gat, acollonit en el seu amagatall predilecte, va observant i escoltant. Té el pressentiment de que parlen d’ell i això que , tres d’ells mirin amb tanta persistència cap a on ell s’amaga , ho pot demostrar. De cop, Romeo, veu com la porta del carrer s’obra... la Rita fa  entrada a la sala i sense saber com, es veu cames enlaire , fent tota una filigrana al aire .... per acabar amb el seus ossos al terra , davant la incredulitat dels allà presents. En Romeo , havia sortit esperonat del seu lloc, cames ajudeu-me !....cap a la porta salvadora , tot fent una ziga-zaga entre les cames de la Rita , fent-li perdre l’equilibri, mentre ell, en Romeo, escapava sa i estalvi , sense perdre ni una  de les seves set vides ....
Els cinc amics s’aixequen de sobte i es desfan en moixaines i carícies cap a la Rita , que adolorida en el seu cos i ànima , vol treure importància al assumpte, dibuixant un tímid somriure d’agraïment a tots.
Un cop tots asserenats i amb l’ajuda d’unes copetes d’absenta , el bon humor ha fet acte de presència  i entre riures , en Joan li ha dit al Lluís , que sembla prou convincent en la seva actuació .... al menys pel gat ! .... però que encara ha de treballar una mica més el seu paper a l’obra.... «Pensa que, en una setmana més, ja estrenarem al teatre !».

Blue instant. ( Aportació a Relats conjunts de Novembre 2020).