ArtuR.

ArtuR.
ArtuR Artesania. El meu altre blog , em visites? ;)

6 d’agost de 2020

Flor Felicitat.

Il·lustració de Jordi Capdevila

"Lluny, creix un arbre de porpra, vaporós, que fa una flor lluent com vidre, tornassolada,
com vidre, d'una matèria molt semblant a la matèria de la bombolla de sabó. Ni els estranys
corrents de l'amor , ni l'aigua en el punt de la set, és a dir, res d'aquest món no es pot comparar
al plaer que regala la flor - l'has de mirar estirat per terre - ni al moment en que el sol la fa
cantar. A vegades hi ha deu persones estirades per terre, esperant, amb un desig malsà,
amb ulls glaçats , que canti la flor.  Els dies son massa blancs, les nits massa fosques. El terreny,
lleugerament en pendís, acaba en precipici sec arran d'un golf. La flor canta i adorm. Adormits,
com una fulla, els homes rodolen avall i van a parar a l'aigua on, desprès d'una caiguda
vertical de cent vint-i-cuatre metres, moren amb la boca oberta i amb les dents trencades.
El peix forquilla els forada i se'ls comença a menjar de dins estant."

Flor felicitat de "Viatges i flors" de Mercè Rodoreda.(1908-1983).

 

16 de juliol de 2020

Deixant.


M’has mirat fixament , mentre els teus llavis dibuixaven un somriure amarg i amb un to de suficiència , que poc desprès has canviat a benevolència de «perdona-vides» ....

T’he vist al llac , mentre nedaves elegant i amb tota la parsimònia , com si calculessis cada moviment que feies .... la teva cabellera llarga i blanca embolcallava la teva silueta i a cada nou gest s’acomodava al teu voltant, en un anar i venir de carícies juganeres.

T’he vist i l’atracció ha sigut fulgurant .... sense adonar-me de res, m’he trobat dins el llac apropant-me a tu ... a poc a poc , amb timidesa , però amb fort desig. Algun cop t’havia vist de lluny , aquí mateix o potser era en un altre lloc.... però llavors, no em vas voler mirar, altres eren els teus preferits , la teva elecció mai havia sigut jo. Per això , ara , al apropar-me al teu costat m’he quedat ben sorprès al veure la teva fixa mirada clavada en els meus ulls ...fins i tot m’he arribat a espantar una mica... Tot plegat m’ha sobrepassat .... la teva exuberància gens dissimulada a la meva mirada , la abundant cabellera que jugava amb el teu cos ..... ara l’amago , ara no..... però l’esclat ha arribat amb aquesta mirada fixa en mi , que m’ha immobilitzat davant teu , esmaperdut....

Llavors, amb veu dolça m’has dit « Avui, encara no.... és aviat. Tornaré , creu-me , tornaré i serà per tu !».

En un segon o menys i tot, has desaparegut , com desfent-te en l’aire.... has marxat tant ràpid que fins i tot el teu reflex a l'aigua , s’ha desfet un instant desprès de la teva marxa , deixant que les aigües perdessin la teva imatge .

L’aigua del llac s’ha tornat gèlida al meu voltant , mentre jo, immòbil, contemplava l’escena....

Un peix , fred com les aigües , ha travessat per sota meu, entre les cames , la seva cua a tocat en una d’elles i m’ha fet saltar , tornant-me a la realitat.

Blue instant.  (Aportació als "Relats d'estiu" de la Carme , Juliol 2020).

18 de juny de 2020

Dames de la Cort a cavall.





Al Regne de Saïm havien passat un temps difícil i fins i tot perillós. Una epidèmia generalitzada que es va acarnissar amb els súbdits del regne i que els va atemorir força , fent-los tancar-se a casa seva durant molt de temps .... ningú s’atrevia a treure el nas al carrer, per si de cas arreplegava el mal nouvingut.

Ara, però, desprès de uns mesos, anava canviant la situació i casi ningú es posava malat ni molt menys es moria !... tothom esperava que la bèstia hagués desaparegut del regne , per no tornar-hi més. Per aquest motiu, el Senyor Rei , veient que s’acostava el dia del patró del regne, Sant Joan, va pensar que per alegrar una mica als súbdits i diguem-ho tot ! ... per alegrar las arques malmeses de la cort ,  convidaria a tot de vilatans dels regnes propers i algun de més lluny , també ... a que vinguessin a les festes populars que celebrarien .

En un no res, van començar a arribar gent d’arreu .... el Senyor Rei i els nobles, es fregaven les mans i en cada nou visitant que arribava i veien una bossa plena de diners a gastar ! . La cosa anava bé ! , van pensar.... i clar, ara tocava donar-los entreteniment als nouvinguts i les curses de cavalls tradicionals serien el regal perfecte !. Anunciarien la celebració als súbdits perquè es preparessin les gales i les cavalcadures , segur que estarien encantats amb la idea !.

Però als súbdits no els hi va fer gens de gràcia.... tanta gent per tot arreu desprès del que havien passat i sense una moneda a la butxaca .... doncs las tenia totes el Senyor Rei.... van dir que «na nai!» , que si volien curses que les fessin els nobles, que ben grassos i lluents , farien bon espectacle!.

Els nobles, com tots us imagineu... van dir : « Por Dios , qué atrevimiento! Desagradecidos ! Si todo lo hacemos por los súbditos ! ...» tot fugint esperitats...

Veient que la situació es capgirava i que al carrer, cada cop tenia més visitants, el Senyor Rei va decidir : « Que les Damas de la Corte , dejen de hacer costura y de regar el perejil y se preparen las monturas y a desfilar ! , he dicho !».

I tractant-se de la flor i nata de la cort , les Dames , mirant-se de reüll entre elles, li van dir al Senyor Rei : «En eso estábamos pensando , Senyor Rei !» entre rialles i ganyotes.... La Elenida , despistada com sempre, va sortir de la sala per la porta d’un armari ... la Cristinell , clicant l’ull a la seva ajudant de cambra , va dir : « Esto es cosa de mi marido ! ...yo no sé nada!» . La Solfi , agafant la seva neta , es va excusar ... « Vamos querida, que hace tiempo que no te veia !».... mentre la Laetitia, li prenia la nena de las mans de l’àvia , tot dient : «Ahora no toca !.... Ahora nos toca peluquería y maquillaje!» tot desapareixen de la sala.

Vet aquí que a la fi , el Senyor Rei es quedà sol davant la situació .... i encongint-se d’espatlles i resignat, va dir : « Todo por mi reino ! , preparadme mi corcel !» . I engalanat de cap a peus, dalt del seu cavall , un dels guàrdies de palau va tenir «l’honor» de fer de Rei per un dia !... i va fer les curses en solitari pels carrers de la vila , mentre era victorejat pels visitants i ridiculitzat pels súbdits , que s'ho miraven, tot menjant ensaïmades, des de balcons i finestres.

El Senyor Rei va quedar a la fi satisfet, va tenir curses, visitants i guanys !.

El guàrdia que va fer de Senyor Rei, al cap d’uns dies va agafar una bona febrada..... no va ser del mal nouvingut, sinó d’un bon constipat , ja que l’estiu es va retardar i la fresca , encara era viva.

Les Damas de la Cort , amb l’excusa «d’anar a muntar» van descobrir una nova afició.... especialment la Dama Cortina ....

I els súbdits .... ja podeu imaginar ! .... a seguir com sempre.... a treballar i sense una moneda de sobres.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos..... aquesta història ja s’ha fos !!.

Blue instant.(Aportació a Relats Conjunts de Juny 2020.)

19 de maig de 2020

El jueu errant.



Conta la llegenda que Siurana va ser del domini de la reina Abdelazia , filla del Valí de Siuran durant molts anys. Lloc ben concorregut per alguns dels nobles àrabs i jueus més poderosos del valiat, era una joia molt preuada per conquerir-la els cristians en la seva reconquesta.. Liderats pel Senyor de Tarragona , Amat de Claramunt van intentar durant molt temps la conquesta d'aquest dominis i del castell , del tot inexpugnable allà dalt de la cinglera, de la Reina Mora.
Els cristians , després de tant temps de setges i escomeses,  i ja desesperats per la que veien una impossible missió , van tenir un gir inesperat en la seva batalla. Una nit es presentà al campament cristià, un prohom jueu de dins la vila, demanà pels caps dels assetjants i els hi proposà un tracte . A canvi de mantenir sana i salva a tota la seva família i els seus bens, conduiria a les tropes cristianes per un camí secret que donava accés a la vila . Els caps cristians no s'ho van pensar gens ni mica i van accedir a totes les condicions del jueu. Conduïts per aquest , les tropes s'encaminaren cap al portal secret i sense cap resistència àrab , entraren a la vila a mata-degolla i sense pietat per a cap dels vilatans, ni per la família del jueu al que consideraren un traïdor... conquerint la desitjada vila.
La reina Abdelazia,. que tranquil·la i segura en el seu castell no s'havia assabentat de l'assalt , gaudia del sopar amb els seus caps militars, fins que una fletxa va entrar per la finestra i es clavà sobre la taula. Allò va significar el senyal d'alerta  per tots els allí reunits.Ràpidament els cristians es van fer presents passant per la espasa o el ganivet a tothom a qui es trobaven .
La reina es va escapolir com va poder i agafant el seu cavall es dirigí cap el penya-segat ... a la reina no la farien mai presonera !!.... i tapant els ulls del cavall amb una seda, l'esperonà a que saltés pel precipici ... el cavall al galop, s'adonà en l'últim moment  i volgué aturar-se clavant els peus a la pedra .... però no hi va ser a temps....!  i la reina i el seu estimat cavall es van endinsar al buit ...on van perdre la vida.
A tot això, el jueu, errant per la vila, acabà en un racó del cingle de la Siuranella , enfront de la vila que cremava... allà estant , plorant i maleint-se pel que havia passat, va fer un encanteri a Siurana ... " Mai més no seràs el que eres !"... i amb aquest crit llençat a la cridòria del cingle, quedà el jueu convertit en pedra. Eternament.
 I aquí acaba la llegenda .... llegenda o veritat , qui ho sap ?. El cert és , que qui visita Siurana avui en dia, encara pot veure la petjada del cavall de la reina mora, marcada a la pedra a la vora del precipici ... i en la cinglera, la cara del jueu petrificada.....  si en dubteu, aneu-hi !  :)



Aportació a "Relats conjunts " Maig 2020.

16 de maig de 2020

Gruta de Choranche. L’interior màgic de Vercors.



Situada prop de la població del mateix nom, en ple Parc Natural Regional de Vercors, aquesta cova va ser descoberta el 1871, pels propis vilatans. La seva situació orogràfica és impressionant, l'entrada principal es troba al peu d'un penya-segat de 300 metres d'altura.
Així que entrem per la petita entrada de la gruta, una gran sala de 60 m de diàmetre ens dóna la benvinguda i ens submergeix en un món màgic .  Una temperatura uniforme durant tot l'any,  de 10 °C , un llac amb aigües color maragda ... Aquí, les aigües de dos rius subterranis es barregen abans de ressorgir al exterior.
Seguint el recorregut, les llums estratègicament situades ens revelen espectacles naturals cada vegada més màgics. D'aquí s'accedeix a la galeria del sifó, que conté un fenomen únic a Europa: milers d'estalactites tubulars finíssimes (4 mm de diàmetre), de fins a 3 metres de longitud, també anomenades fístules, decoren el sostre de la sala, creant un espectacle natural sorprenent .
Continuem per la galeria Serpentina, on el riu és més turbulent, i pugem per unes escales llaurades artificialment a una gegantesca sala, anomenada “La Catedral”. Una projecció gegant anomenada "La Cova del Temps", ens mostra sobre les pròpies parets de la sala l'evolució de les espècies des de l'origen de la vida fins a l'aparició de l'home.
Encara que fins aquí arriben els límits oberts al públic, en realitat hi ha més de 30 quilòmetres de cova, reservada als espeleòlegs.
Un altre de les sorpreses que ens reserva la gruta, és la presència del «Proteus» , un amfibi denominat com a «fòssil vivent» , és una de les espècies més antigues del planeta. No té ulls ni pigmentació en la pell, i s'alimenta de microorganismes i d'altres espècies cavernícoles. Pot arribar a mesurar fins a 35 cm de llarg, i sol viure més de 70 anys. Fins i tot s'ha comprovat que poden sobreviure fins a 10 anys sense aliment.
A l'exterior de la cova es troba una magnífica exposició prehistòrica, on es troben els vestigis deixats per la naturalesa i per l'home en els seus assentaments des del Paleolític, fa 70.000 anys.
Des d'aquí també podem contemplar la bella vall que s'obre als nostres peus, endinsant-se a l'interior del Parc Natural de Vercors, el qual, a més d'albergar uns paratges de somni, també és conegut per ser un dels principals bastions de la Resistència francesa durant l'ocupació nazi....però això ja és un altre història per un altre dia !.

11 de maig de 2020

Combe Laval. Ruta vertiginosa del macís del Vercors.

 

      El Combe Laval està situat al territori dels municipis de Saint-Jean-en-Royans i Saint-Laurent-en-Royans, al departament de Drôme (França), a l'oest de la serralada del Vercors.
    Famós per la seva ruta tallada des del penya-segat, la carretera de Combe Laval s’endinsa a través d’un circ magnífic, un tall titànic  de 4 km de longitud que domina el país Royannais.
    Degut al seu gran interès paisatgístic, el circ de Combe Laval està protegit com a lloc classificat, explica la història dels homes que van construir aquests paisatges al llarg del temps ...
    Hi ha infinitat de túnels que travessen les roques, cims i vertiginosos miradors.
   Subterrània, aèria, va necessitar tot el talent dels treballadors per construir-la: un autèntic treball de funambulisme !
   Originalment, es tractava de facilitar el transport de la fusta, sobretot des del magnífic bosc de Lente, a Royans, avui és una ruta turística excepcional.
   No és sense raó que sovint s’ha comparat els Vercors amb un vaixell de pedra o una ciutadella. Separat de les regions perifèriques per penya-segats vertiginosos, el massís es comunica amb l'exterior només per poques osques. Als Royans, el Combe Laval és una d’aquestes bretxes espectaculars,  en el baluard del Vercors. Vorejada de forts pendents de cent metres d’alçada, no és una porta fàcil per arribar a l’altiplà. És una ruta gairebé aèria que els homes van haver de penjar a la meitat de la roca al segle XIX. Juntament amb els dels "Petit Goulets" i "Grands Goulets", les gorges de Bourne o Nan, és un d’aquests accessos espectaculars que condueixen al cor de la fortalesa.
   Si en teniu ocasió, no es perdeu l'espectacle !.




18 d’abril de 2020

Noia a la finestra.



   Aquesta finestra a la mar es la meva preferida, veure els colors del cel reflectits en la mar i com el sol , cada capvespre, es dona el seu últim bany del dia, fent enrogir les aigües en la seva nua capbussada fins a quedar immers en elles , mentre la lluna ... de lluny  i a poc a poc... fa la seva arribada i pren el seu torn de lloc al cel ja enfosquit , per anar picant l'ullet als estels que s'uneixen a la festa...un rere l'altre , fins a omplir de llumetes bellugadisses tot el sostre del món i acompanyar així, discretament ...a alguna parella enamorada per la ribera dels amors , just a tocar de l'aigua en la daurada platja...
  Així era de plàcida i plaent la meva visió diària en aquest modest indret de casa  fins fa poques setmanes, quant a casa només hi era jo... i la solitud i els records eren els meus únics companys  de viatge... així era... Però ara, també hi son "elles" ... dia i nit , sense sortir de casa , tant sols en algun moment .... Elles, que voldrien sortir tot el dia i han de estar-se aquí per no sé quina raó d'unes febres o infeccions.... i jo, que voldria quedar-me aquí...en el meu racó escollit.... a cada moment, haig de fugir perquè no em vegin.... quina dissort la meva !. 
  Potser això canviarà i tornarà a ser com abans ... o potser, si me'n afarto d'elles les atemoreixi un xic ... lo suficient perquè em deixin tranquil·la i gaudir al meu finestral !...   Això d'ésser un esperit condemnat a vagar eternament , també té els seus inconvenients !.

Blue instant. (Aportació a Relats Conjunts ).