Creacions ArtuR.

13 d’abril de 2019

Trobades al parc.




" Deixa'm venir amb tu, no em deixis.... vull donar-te tot el que sóc, tot el que tinc... i quan ho hagi fet, torna'm aquí i que un altre, pugui gaudir de mi.Sóc insaciable ! " ....

          La Rosa , sempre inestable en el paisatge que l'envolta, canviava de casa altre cop ! Tenia una feina que podia fer amb molta llibertat, era "freelance" i podia escriure els seus relats en qualsevol lloc i per internet , enviar-los allà on calia. No hi tenia cap problema i a més amb la diversitat dels llocs, li servia per inspirar-se en nous escrits i fotografies.
 Només se li presentava un problema de logística, al fer aquests trasllats tant freqüents. Com escriptora que era, també era una boja devoradora de llibres.... i per tan, els anava acumulant sense mesura. Quan arribava el dia....sempre es deia  " Rosa ! com prendràs tants llibres  amb unes maletes tant petites ?...tinc que desfer-me'n dels menys imprescindibles, ....però quins ?? si tots tenen tantes històries i records especials per mi ??"
 I un dia, asseguda en aquell tranquil i romàntic parc que sovintejava últimament per llegir, se li va ocórrer !   Aquí, entre flors, ocells, tranquil·litat.... aniria deixant els seus llibres , perquè altres amants , en poguessin gaudir....
 Precisament, havia acabat de llegir el que tenia entre mans, un tendre recull de poemes que l'havia fascinat.... i sense pensar-ho més, va agafar la ploma que sempre l'acompanyava, i amb decisió, obri la primera plana del llibre i va escriure " Deixa'm venir amb tu, no em deixis.... vull donar-te tot el que sóc, tot el que tinc... i quan ho hagi fet, torna'm aquí i que un altre, pugui gaudir de mi.Sóc insaciable ! " ....seguidament, el deixà sobre el banc de fusta, fent-li un petó a les seves fulles i va marxar, cap a un nou destí.

Blue instant.

29 de març de 2019

La noia dels ranuncles.



El rellotge de la plaça feia sonar les campanes de mitjanit. Eren les 12. Al pis, en Joan va escoltar-les, com els altres dies, a les fosques i amb el neguit creixent que es disparava al sentir-les tocar . Com en les últimes nits anteriors, sabia què significava arribar a aquella hora., primer les dotze campanades de fons....després un silenci que es tornava angoixant a mida que creixia l'expectació, als pocs minuts els primers sons de rialles apagades. curtes al principi, com a contingudes... i llavors, de sobte, escoltava com deien el seu nom..."Joaaann!" com un murmuri , i un cop més es repetia.  A la seva habitació, en Joan, no suportava més la situació de nervis i neguit intens que sentia. Volia sortir d'allà i anar a trobar la seva companya de pis, la Maria,  a l'altra banda del passadís , per sentir-se més defensat i acompanyat ...però un cop més, en sortir tímidament al corredor, amb tota la cautela possible , la va tornar a veure !. Era allà , al fons del passadís, en plena obscuritat ... el seus ulls negres i petits que es clavaven en els d'ell, l'intimidàvem de nou, ressaltant en aquella cara blanca i de galtes vermelles, com els ranuncles que duia en una mà i que olorava repetidament. La noia dels ranuncles tornava a aparèixer i amb un somriure maliciós , anava repetint el seu nom , com un mantra malèfic.... "Joaaann, Jooaann...vine, vine..." , i amb un dit de la seva mà l'incitava a apropar-se a ella mentre seguia somrient. En Joan, atemorit com mai , no sabia què fer, la por podia més que ell, immòbil a la porta de la seva habitació. De sobte, la noia començà a avançar cap a ell, primer molt poc a poc i a mida que caminava , accelerant el ritme, més ràpid, més... fins que arrancà a córrer en direcció al Joan. Les rialles endimoniades de la noia , omplien el cap d'en Joan, que ja es veia atrapat i no podia apartar els seus ulls dels petits i foscos ulls d'ella, que l'hipnotitzaven, En menys d'un sospir , la veure córrer i apropar-se a ell ,acompanyada de rialles que omplien el silenci, barrejant-se amb la por i desesperació que sentia, a la vegada que va notar una humitat que li baixava per les cames i que va formar un petit toll als seus peus.... Ja la tenia a tocar ! , ja no es podia escapolir del seus dits !... "Uuuaaaahhhh !!" un crit mig esgargamellat va ser l'únic que va ser capaç de fer en Joan i tot seguit....res ! , silenci i més silenci..... la noia dels ranuncles havia desaparegut de cop. En mig de la foscor, en Joan va intentar recuperar l'alè i una mica el seu aspecte. Al instant mateix, la Maria va sortir de la seva habitació , tot cridant-li a ell:"Un altre cop, Joan! , que son aquests crits a mitjanit ?"..... , "...eh..mmm... la noia dels ranuncles.... un altre cop,... ha tornat !..... " , va respondre en Joan. "I on es ara aquesta noia ?.... no se, noi...no serà que t'has pres alguna cosa?...." li va recriminar la Maria... , "..no em creus?, val! ...ja t'ho faràs !.... marxo del pis ara mateix, aquest pis està maleit ! , no mi estic ni un segon més !.... ".  I tal dit , tal fet, en Joan va fer la bossa i va marxar.
    L'endemà al matí, la Maria, després de un bon esmorzar es va dedicar a retirar tot el seu equip electrònic del passadís, on l'havia ocultat amb molta cura. Per fi, s'havia desempallegat del Joan, vaja un company de pis....! ... sempre amb excuses amb la neteja de la cuina, els pèls que deixava a la dutxa...res ! horrible !...no em volia saber més d'ell.  Per sort , els seus estudis de informàtica i de realitats virtuals li havien fet un bon servei , hehehe! , ja trobaria una companya de pis més adient !.
    ..............
     El rellotge de la plaça feia sonar les campanes de mitjanit. Eren les 12.Al pis de la Maria, foscor i silenci..... tret de un murmuri molt baixet , semblant a una cançoneta.... la noia dels ranuncles era al fons del passadís....

Blue instant.   (Aportació a Relats conjunts).

9 de març de 2019

"El paraigüer".


Assegut en la penombra de la seva habitació d'hotel, només s'entreveia la insinuant dansa del fum grisós de la seva cigarreta enlairant-se cap a la foscor del sostre. La seva silueta, acomodada a la butaca es veia entretallada per la llum minúscula que s'atrevia a passar entre les làmines de la vella persiana de la finestra.  El rumoreig a la porta , que volia ser insignificant sense arribar a aconseguir-ho ,  l'havien posat en alerta. De fet ja esperava aquest moment. Sabia que arribaria tard o d'hora, Arribada l'hora de la seva retirada d'aquell món en que jugava i que volia ser , aparentment legal però en el que tot s'hi valia i no existien els escrúpols, sabia que ho intentarien tot per no deixar-lo escapar tan fàcilment. Això no podia ser, sabia masses coses, tants detalls.... Mentre escoltava els murmuris a la porta i com intentaven obrir el pany que se'ls hi resistia, ell, anava meditant les seves possibilitats de fugida i que veia escasses, per no dir inexistents. La finestra, que estava a una alçada de 40 metres de la vorera, era una sortida cap el seu final sense haver de passar pels interrogatoris i segurament, les seves indecents tortures, fins que "cantés" tot el que en podien aprofitar en el seu benefici. Però la finestra no es podia obrir, era hermètica i de doble vidre gruixut .La modernitat dels aires condicionats havien substituït  les finestres obertes al exterior. La segona i que no volia fer servir de cap manera, era la porta. Encara que si resistís, a la fi, no en sortiria lliure d'allà. La tercera i última, era la única que podia donar-li la llibertat, encara que la pagués amb la seva vida. Però seria la "Seva" elecció ! , ell seria el que decidiria el seu final. Acabada la seva cigarreta, va deixar la burilla al cendrer que tenia disposat al braç de la butaca, en interessant equilibri. Va fer un sospir i va prendre la decisió. A la porta s'incrementaven els rumors i els sorolls, ara ja menys dissimulats. Els nervis dels assetjadors  podien més que las seves reticències a passar desapercebuts . Finalment s'aixecà de la butaca, amb una ganyota a la cara, que volia ser un somriure depreciatiu cap als llops que ja oloraven la pressa i entre la penombra agafà la seva arma letal predilecta, que s'havia enginyat ell mateix temps enrere. No en va, era conegut en aquell  món sòrdid , amb el  sobrenom de "El Paraigüer" . La seva arma dissimulada convenientment, era senzillament un paraigua, que tenia un dispositiu a l'interior, que feia sorgir de la punta del mànec, una fina agulla amb un verí letal que era administrat als seus enemics amb total discreció i sense ni adonar-se'n , fins que ja havien passat a millor vida. Aquest cop, ell mateix seria botxí i víctima. El paraigua li atorgaria el seu bitllet a la llibertat eterna . Els cops a la porta van créixer, era evident que d'un moment a l'altra , entrarien a la habitació les feres depredadores buscant el seu premi gros. Calia no perdre més temps !. ....Bomb! Bamp! la porta, oberta ja de bat a bat, les seves mirades es van entrecreuar un segon  ..... ell, paraigua en mà , ja a punt ....  es van sentir unes paraules des de la porta, paraules indignades, crispades ....  "que, Joan ! , un altre cop amb les teves històries de lladres i serenos? ... fa dues hores que te deixat aquest paraigua per arreglar i encara està igual ! ....no tens remei ! , espavila't si no vols que et faci fora de la feina.... i no tornis a deixar capses darrere la porta, que no hi ha manera d'entrar !! ". ..... mmmm..."Si, Sr. Dalmau !".

 (Aportació a Relats conjunts ).
Blue instant.

23 de febrer de 2019

Pèl-roges !.








Quina estranya idea dedicar una exposició a les pèl-roges ? No tan boig, ja que les pèl-roges sempre han inspirat artistes i han fascinat a la multitud, mantenint prejudicis dibuixats pels cabells. El color de les flames, aquests cabells no sempre han estat populars ... Molt assimilats al mal, les bruixes fan ostentació d'una melena de foc abans de llançar les seves terribles malediccions. Judes hauria tingut el cabell vermell. I Poil de Carotte no sempre tenia només admiradors ... Entre la fantasia i la repulsió, aquests cabells taronja, literalment, obsessionen els artistes, començant pel propi Jean-Jacques Henner.Estem aquí al seu museu, en una sublime mansió del districte 17 acabat de restaurar. Perquè aquest artista del segle XIX estava literalment obsessionat per les dones de cabell vermell, pintant les seves models amb els cabells vermells, ja siguin de color vermell o no! Es pensa en particular en la seva sensual Andrómeda, que frega en aquesta exposició la Dona amb l'orquídia d'Edgar Maxence, o les de Chéret o Renoir.Però l'exposició no s'atura amb la pintura del segle XIX, sinó que travessarà èpoques i estils, des de l'escultura fins a la fotografia i la pintura fins als còmics.La presentació de les icones al seu torn com Sarah Bernhardt i David Bowie, els dissenyadors de moda com Sonia Rykiel, personatges de la nostra memòria col·lectiva com Pippi Calzaslargas i Spirou, als herois moderns com Rebelle o la família Weasley en Harry Potter ...En total, un centenar d'obres eclèctiques testifiquen aquí la fascinació d'aquestes pèl-roges , més enllà de les fronteres, de màscares Tatanua de Polinèsia coronan un impressionant retrat de la cresta de color taronja dels líders indis George Catlin. Eminentement sulfurosos i tinguts amb una connotació de vegades mística, entremaliada, pecaminosa o mortal, aquests cabells vaporosos porten aquí finalment la seva venjança, qüestionant la seva raresa, recordeu que només el 2% de la població mundial és de color vermell i que reclama una bellesa brillant com va presumir de Baudelaire.
Per què parlem tant de pèl-roges ? Podria ser perquè ens fascinen? Aquest color del cabell no és extens, ja que representa només un o dos per cent de la població humana. Des de l'alba del temps, les pel-roges atreuen tant com desperten reaccions negatives. Aquest xoc original i sorprenent promet deconstruir els estereotips i altres mites per ressaltar millor els diferents aspectes de les pèl-roges ... El museu Jean-Jacques Henner sembla ser el punt de partida adequat per a aquesta gran exposició: de fet, el pintor francès del segle XIX és conegut per les seves pintures i els seus dibuixos amb dones pèl-roges. Aquests darrers es converteixen, a més, en veritables icones de l'imaginari literari i artístic d'aquest segle. Amb nombrosos préstecs de museus i particulars, incloent Nathalie Rykiel (filla de la emblemàtica creadora de moda), un centenar d'obres diferents, de esbossos de moda , a través de pel·lícules, ressalten la importància d'aquest color mític. Sonia Rykiel juga un paper important en aquesta exposició des de la seva cabellera vermella memorable, ella afirma amb orgull, gairebé es converteix en la seva marca registrada. No us heu d'oblidar d'aquesta visita.
Sabies que?
A l'Edat Mitjana, els pèl-rojos es van associar amb el dimoni i la bruixeria. Per què? Aquest rar color s'assembla a les brases: es pensava que llavors els pèl-rojos comerciaven amb el diable, i el seu cabell era un signe distintiu que indica que havien estat cremats per les flames de l'infern ... La creença que les pèl-roges no tenen ànima ve d'allà.


 Del 30 de Gener al 20 de maig 2019 -
Musée National Jean-Jacques Henner // (París).

15 de febrer de 2019

Canvi de rumb.



"Noia en roig"(2019). Dibuix digital ArtuR.

                 
Un dia, el seu penell va embogir.
L'aire la va girar i la fletxa va assenyalar el sud.
El nord d'anys enrere, es va trencar.
El sud partia sabors i aires càlids.
..............
I ella va canviar de rumb, d'aire i de lloc,
de punts de vista, de treball i de la llar,
de manera de ser, de sentir i de pensar.
Va canviar els seus records, i les seves idees,
la forma dels seus petons, i els murmuris,
les carícies i el somriure.
Va canviar les seves prioritats, les seves amistats i els seus desitjos,
de família i de companyia.
Va canviar de xampú, d'accent i de parer,
d'estats d'ànim, de destinació i de llit.
Va canviar l'estrèpit del despertador
pel cant del gall,
l'hora de més, per la seva hora de menys,
el seu passeig matinal pel vespertí,
els carrers per la platja.
................
Un dia, el seu penell va embogir.
I ella va complir la seva promesa.


by  Marta.

3 de febrer de 2019

Últim avís.





                    A la pista d'aterratge només quedava una nau. La Selee n'era l'última tripulant a pujar-hi per enlairar-se i fugir de la tempesta  que assolaria el planeta. Sense equipatge , per evitar l'excés de pes, en l'últim moment, va córrer cap al hangar a tocar del bosc, per salvar  la cosa més fràgil i bella que podia endur-se , la Moon, la planta que li va regalar la mare.
Arribats a aquest punt i veient l'acció de la Selee , el guionista de la Vida, Déu, va decidir canviar el guió.
 Desfaria la tempesta i deixaria que la Vida perdures en aquell petit món.

Blue instant.

Proposta per al repte de febrer de "Escribir jugando" . 

25 de gener de 2019

(Des)Connectats.






   Mentre la Margarida anava fent las seves jugades guanyadores, anava pensant :"Avui si que et deixaré amb un pam de nas, Joan !. Tant presumir de tecnicismes, de sortides, de sistema Colle, de anti-siciliana, que si peons doblats,que si et faig el Molinet...res ! . Avui, que te convençut de desconnectar els mòbils per jugar més tranquils, he descobert que tot era teatre, que buscaves dissimuladament  les millors jugades a la xarxa, per guanyar-me...Traïdor !! . Avui és la meva!! ...".
"Joan, escac i mat !! "... Amb un somriure d'orella a orella, la Margarida ha deixat al descobert les males arts d'en Joan.



Blue instant.

 Proposta per al repte 'Escribir jugando', del blog de Lídia Castro Navas: escriure un microrelat o poema (màxim 100 paraules) a partir de la imatge de la carta i el dau.
https://lidiacastronavas.wordpress.com/2019/01/01/escribir-jugando-enero/

17 de gener de 2019

" Recordant el passat "


Aportació a "Relats conjunts" , "Recordant el passat".

...Verge dels Set Dolors !.... ja hi tornem a ser, un altre cop que no arribem a fi de mes !, mira que li vaig dir mil cops al Antoni... no gastis tant, que sempre estires mes el braç que la màniga!, però ell, res de res.... que em de fer cagar el tió als nens...hem de fer-los regalets... , però Antoni, si els nens ja tenen mes de quaranta anys !...i ell que res, bé, bé...i  a les bessonetes que?..... Antoniiii, que ja tenen els vint ben fets !!....  però ca, ell a la seva...i després que un "aguinaldo" per Nadal i una propineta per cap d'any...que vagin a ballar, que gaudeixin, dona!... i vinga gastar, que la casa es gran !. Ah ! i els Reis que no hi faltin , un regalet per cap... que sempre fa il·lusió veure'ls les cares destapant regals !!.... i ara què , Antoni , ara què ? ...ja tornem a estar en números vermells ....que ja ma trucat el Evaristo de La Caixa Metropolitana  posant-me en avís.. Senyora Paquita, disculpim, pero la seva compte s'ha posat en vermell, que ja té un saldo de menys 3 pessetes....! a veure si ens pot fer un ingrés aviat.... "Carai, amb el Evaristo... per 3 pessetes ja protesta !.... Ai, Sant Pau, Sant Antoni i Sant Sebastià , quina setmaneta ens espera !.... fins el 25 que ens ingressin la pensió, a dieta de caldo de pastilla i sopetes de pa.... cada més, per una cosa o altre, sempre fent curt....
    Paquita ! , ja he arribat ,,,ja podem dinar i celebrar Sant Antoni !... ara vinc de la rambla de veure els Tres Tombs ....molt bonics, com cada any ! ....
   I no t'han beneït a tu ? Antoniet !....
Ai, Paquita, com ets.... ja saps que només beneeixen  als animalons...als cavalls i als burros...
  Per això ho dic, per això... !!.
Ai ! , que rondinaire ets !!..... va, que te portat un tortell de regalet per tu , carinyet !!.
   Sant torne-mi !.... el que dic jo, a gastar, a gastar....que la casa es gran !!. 

Blue instant.