Aquest és un poema de Sílvia Bel, del seu primer llibre "L'esbós" , que vaig descobrir fa un temps.... tal i com s'esmena en el pròleg del mateix llibre, "Sílvia Bel és atrevida i espontània com era la mateixa Marçal i tracta temes de rabiosa humanitat i actualitat. "
Actualment treballant en el seu segon llibre "Fila índia enfora" i de la que, si voleu, podeu col.laborar fen de "minimecenes" aqui .
He menjat verdura per dinar
que he amanit amb llàgrimes salades.
Sanglotava en comptes de pair
i a la gola aquell regust amarg
d'un got de vi tot buit sobre la taula.
Empatxada de postres i de plors,
m'he aixecat per sortir al carrer, però
m'han aturat un nom i una trucada.
Eres tu, dolç amor meu.
Avui no feies migdiada.
No tenies els meus ulls cansats
per contagiar-te el son d'aquesta tarda.
Jo ja no dormo deu hores com abans.
Els dies són llargs, la nit amarga.
El llit i el son són d'un infant
buscant abric, petons de llana.
Penso en les coses que m'he d'endur,
i en la paret òrfena de quadres
que despullada no es voldrà vestir.
No tindré plantes ni balcó,
ni el passadís tan llarg que ens separava.
Ni tu ni jo ens esperarem.
Lluitarem fort per la basarda
i pensarem tan sols al pas del temps
implorant-li que esborri la nostàlgia.
I al final sols em quedarà una mà
que tremolosa i freda et tornarà les claus.
*
Sílvia Bel.
Fotografía : Santa Pau. ©Artur.




