Deu anys ! .... i ni deu mots, ni cinc ...ni tan sols un !. Avui és el nostre aniversari i ell ni se'n recorda pas de la data. Em miro a l’espill de l’habitació i vull recordar aquella noieta que era, ara fa deu anys, en què ens vam conèixer a les classes de repàs .... encara li veig la cara que va posar en veure’m entrar...amb la meva minifaldilla i la samarreta del cor daurat....vermell com un tomàquet , suant i nerviós com estava, em vaig asseure al seu costat expressament , tot fent esglais i fent-me l’acalorada....com m’agradava fer-lo posar nerviós !.
Però
al llarg de l’estiu vaig anar caient en la seva estratègia i a poc
a poc en va anar enganxant ... i enamorant. Els nervis d’ell van
canviar de bàndol i llavors els patia jo, sobretot quan se
m’acostava i em passava la mà pel meu clatell, llavors els forts
batecs del meu
cor, feien acte de presència a l’instant .
Després
de dues setmanes , ja fèiem el camí cap a classe, tots dos plegats.
Que
curt que es feia llavors !! , no volíem arribar mai
, tot eren excuses i tripijocs per fer la caminada més llarga i
poder estar junts i solets !!. Anàvem xerrant de tot i res..... de
l’enyor
que sentia pel seu avi, que finalment i com si li haguessin anunciat,
va morir aquell mateix
estiu.... o ens fèiem un tip de riure amb les aventures amoroses de
la seva germana que es va embolicar
amb la seva veïna !.... i que finalment van poder posar a la llum
de tothom , en anunciar el seu enllaç... pel jutjat , nomes !....
això si !, que la veïna no és
gens de misses !... o les
rialles que fèiem en explicar-li com li
feia passar por al meu
germanet, les nits de tempesta, fent-li ombres a la paret ! Quina
trapella estava feta !!.... i la mestra, ai !... sempre
rondinant que fèiem tard ....què pesadeta....
En
acabat l’estiu , varen venir uns temps d’ombres
, els pares van acabar l’estiueig i
vam tornar cap a la ciutat i els nostres camins
se
separaven en aquest punt i a part. Però
tot i els impediments , vam saber donar continuïtat a la nostra
aventura.... i uns anys
més tard, ja treballàvem tots dos a la botiga de menjars del seu
pare... «El Pollastre Daurat» ! I
seguint els estudis nocturns vam poder aconseguir
el títol en administració d’empreses i poder
donar una empenta al negoci... Ara,
ja tenim tres sucursals més !. La vida
en aquest sentit ens ha sigut favorable i generosa , encara que hem
hagut de
firmar i pagar moltes lletres
al banc !.....
Però
és clar, com a tothom segurament li passa.... l’amor també passa
i a poc a poc es converteix en una altre cosa, no sé quin nom
donar-li... estimació, potser.... que fa que aquella festa major
contínua, aquells focs artificials vagin evaporant-se i només
apareixen ja de tant en tant.... aiii ! ... com m’agradaria sentir
de nou aquells nervis, aquells batecs de cor !....
-
«ei, carinyet! , que estàs parlant sola ? ...... «
-
«no, reiet! ... estic escrivint al meu blog... res, per a un taller
d’escriptura...»
-
« saps on són
els nostres fils?
... no són
mai a on tocaria... ! »
-
« aii, reiet! Tu i la teva mania de
canviar els mots ...
fills, es
diu fills !!.. perquè els busques?»
-
«bé...és que si t’ho dic.... la sorpresa se’n va en orris
!....a mira, aquí arriben ! Veniu, veniu..... PER MOOOOOLTS
ANYSSSSSSSS, CARINYEEEETTTTT !!!! «.
-
«Ooooohhhhh .... que en sou de boniquets !!!!... , com sempre deia
el teu avi , la vida és un instant i s’ha de viure amb les
persones que estimes !! . Vinga, petons per tots !!».
